Cançons de ràbia

Hi ha cançons d’amor, cançons de desamor i cançons de ràbia, i les de Shakira contra Gerard Piqué pertanyen al tercer grup. L’èxit mundial instantani de la publicada fa pocs dies és una fotografia de com ens hem tornat, o potser de com som des de sempre: devots de la polarització, incondicionals de la batussa, delerosos de veure carnisseries.

Oblidem l’emotiu «el poc que tinc m’ho nego si em negues la tendresa» de Lluís Llach (o el «how wonderful life is while you’re in the world» d’Elton John). Adéu a l’adolorit «ne me quitte pas» de Jaques Brel (o el «corazón partío» d’Alejandro Sanz). El que ens motiva de veritat és la rastellera d’insults més o menys enginyosos de la colombiana al pare dels seus fills, en els quals no sembla pensar gaire.

Amb més elegància formal, pertany a la mateixa categoria de ràbia pública per ser consumida amb crispetes el llibre d’Enric Mountbatten-Windsor, duc de Sussex i marit de Meghan, contra la família reial britànica en general i el seu germà i futur rei Guillem en particular. El volum, supervendes des del primer minut, és un compendi de ressentiments digne d’un psiquiatre, però d’un d’especialitzat en gelosies infantils. Si és freqüent que el primer fill tingui un atac de fred de peus quan arriba el germanet que li roba l’exclusiva de la mare, a les cases reials pot passar que sigui el segon qui acumuli litres de bilis en sentir-se humiliat per la condició de «recanvi», paraula amb la qual Enric ha titulat la perbocada.

De petits ens trobàvem d’amagat per dir paraulotes i bramar entre rialles cançons grolleres, i ens sentíem com uns grans transgressors. Els protagonistes de la setmana semblen no haver abandonat el parvulari, però els qui de veritat som a mig créixer som els que ens ho passem bomba escoltant-los, llegint-los i comentant: guaita com els hi fot! La cantant i el príncep coneixen molt bé l’audiència i li donen allò que té ganes de comprar; en un sol gest fan pela llarga i es queden descansats.