En el concert de la gira internacional de comiat dels escenaris que va celebrar Joan Manuel Serrat al Beacon Theater de Nova York va cantar Pare. Abans d’iniciar la cançó va explicar al públic que quan la va compondre (va ser estrenada el 1973) va creure que la intel·ligència, la ciència i el progrés convertirien la lletra en obsoleta. 50 anys després, però, la lletra manté una vigència inquietant. «Em dol saber la porqueria de testament que deixarem als nostres fills. Potser encara hi som a temps de posar-hi remei però sembla que ningú tingui presa», va dir. Ho va repetir, d’una manera més suau, en el seu darrer recital al Palau de Sant Jordi fent aixecar a tothom de la cadira. La sensibilitat ecològica de la població i dels artistes comença a ser significativa. Ho demostra també la cançó Al meu país la pluja i el compromís cívic de Raimon que ha esdevingut un reclam contra la sequera i l’estalvi energètic. O la magnífica Nuclear de Rafael Subirachs sobre poesies de Joan Oliver (Pere Quart) i Maria Àngels Anglada (inèdita). En tota la magnífica obra de Lluís Llach, de ferma militància independentista, no hi veig cap composició musicada amb la finalitat de motivar la consciència ecològica. Llàstima.

Pare és ja una emblemàtica balada ambientalista. Sense esmentar els agents contaminants és com si denunciés els neonicotinoides que maten les abelles; contra la pol·lució química i de metalls pesants que enverinen els rius del planeta; la desforestació de les selves i boscos que provoquen les grans corporacions mineres, energètiques i forestals; els sofisticats armaments que s’utilitzen en les guerres genocides com la de Ucraïna.

L’ànima de mariner que diu tenir Serrat a Mediterráneo es transforma en ànima ambientalista quan canta Plany al mar; un Mare Nostrum convertit en un abocador i una mortalla. Protesta del cantautor contra la inconsciència de contaminar la principal font de la nostra cultura. «Sembla mentida/que en el seu ventre/es fes la vida/ai, qui ho diria!/sense rubor/mireu-lo fet una claveguera/ferit de mort».

Les cròniques periodístiques no van destacar del seu adéu les prèdiques d’introducció a ambdues cançons. No m’estranyaria veure en els propers anys a Serrat, que ha acumulat un gran patrimoni econòmic, entregat a una causa relacionada amb la protecció de l’entorn o amb la crisi climàtica (el repte més greu que tenim com espècie, segons les seves pròpies paraules).

Durant la retransmissió en directe que va fer TV3 del darrer recital vaig recordar el Serrat de veu natural, romàntica i de fàcils aguts de Cançó de matinada, Paraules d’amor i La guitarra; el que vaig entrevistar l’agost de 1967 després d’una actuació a Banyoles junt amb Guillermina Motta, Quico Pi de la Serra i Rafael Subirachs. Ell tenia 24 anys i començava a ser una promesa del moviment de la «Nova Cançó». Jo tenia 20 anys i feia els meus primers reportatges com a redactor del setmanari Olot-Misión. La publicació de l’entrevista va resultar polèmica per unes declaració que va fer-me sobre l’escriptor Josep Pla (veure l’hemeroteca d’Olot-Misión (19/8/1967) i d’El Correo Catalán (5,19 i 22/9/1967).

Aquella controvèrsia va quedar tancada quan vaig exercir el meu dret de rèplica al Correu que dirigia Andreu Roselló. Mesos després es va produir l’escàndol quan Serrat va negar-se a cantar en castellà el La, la, la del Dúo Dinámico en el Festival d’Eurovisió de 1968 que es va celebrar al Royal Albert Hall de Londres.

De tota l’obra musical i poètica del Noi del Poble Sec considero que Pare i Plany al mar quedaran com un llegat ambientalista dirigit a les futures generacions.