La prova de maduresa de la demostració d’avui contra la cimera francesa no és per la salut física de l’independentisme sinó per la seva salut mental. El que hi descobrirem és si l’independentisme continua sent un moviment adolescent, fanàtic, irracional, i naïf; o si bé ha après sentit de la Història i té alguna cosa més el cap que les tontes mentides dels seus líders. El que avui sabrem és si l’independentisme de carril central encara creu en solucions màgiques, en druides que són venedors de pòcimes disfressats, en miracles que ja es veu que no es produiran mai perquè són definitivament contraris a la Gràcia de Déu, que és infinita. Si la manifestació quedés buida seria la primera prova que hi ha un independentisme capaç de construir-se en la realitat i en l’eficàcia. Si la manifestació fos gairebé solitària voldria dir que els independentistes han estat capaços d’entendre els seus errors, els seus defectes i han detectat els seus estafadors; i que poden per tant començar de nou a intentar el seu propòsit sense fer el ridícul com fins ara.

Ens hauria de donar una pista de com absurda és la farsa convocada el fet que la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Dolors Feliu, hagi demanat el president Aragonès que desplegui una estelada quan es vegi amb el president Macron. Detalls com aquest, per anecdòtics que puguin semblar, reflecteixen d’una manera exacta i demolidora el moment mental del independentisme encara oficial.

Per molt que en les seves fantasies ho pretenguin, per molt que els covards que fugiren després de declarar una independència de paper d’estrassa s’aferrin a aquest mite, la guerra no va ser mai entre Catalunya i Espanya. Aquest partit encara no s’ha jugat, per incompareixença dels catalans. Avui menys que mai la guerra no és ni tan sols entre Esquerra i Junts. La guerra és exclusivament entre independentistes, entre la facció d’espatllats que encara creuen que és una manera civilitzada de comportar-se anar a fer el mec un dia feiner, i aquella altra facció d’independentistes, si existeix, que ha entès que la intel·ligència raonadora és l’únic camí per intentar aconseguir els teus propòsits i més si són tan enrevessats com trencar un estat com Espanya.

Sovint l’independentisme confon el que és un èxit per la seva estratègia. En això cal dir que coincideix amb Espanya, especialista també en fer els recomptes equivocats i per motius encara més erronis. Una manifestació buida, avui, no seria un fracàs de l’independentisme ni una victòria de l’Estat. No seria que el procés s’ha acabat com ha dit el ministre de la presidència de Pedro Sánchez. Una desèrtica demostració d’avui significaria que l’independentisme té coses molt millor a fer que perdre el temps protestant per una cimera que l’altra banda és magnífic que se celebri a Barcelona i que a més a més ens afavoreix la miris com la miris, i l’entenguis com l’entenguis, si és que l’entens. Una manifestació desèrtica avui seria un triomf de l’independentisme que si algun dia es convertís en majoritari i fos ell qui marqués l’estratègia, podria tenir alguna possibilitat d’aconseguir el que es proposa.

Jo de veritat no entenc com pot ser que hores d’ara encara hi hagi alguna persona mitjanament normal que se senti còmoda anant a demostracions tan absurdes com la que s’ha proposat per avui. Però suposo que aquest no és exactament el meu problema i que jo no sóc el públic a qui s’adrecen els convocants, i per tant és possible que formi part del joc que jo no entengui res de res. Ara, també vull dir que jo sóc una de les persones més intel·ligents d’Espanya, i de quan jo no entenc les coses sovint és perquè no s’entenen. I quan jo crec que una cosa és francament estúpida sovint és perquè aquesta cosa, i no jo, és francament estúpida, i per tant, tot i reconèixer les meves limitacions, i la meva vida d’inevitable perfecció, si jo tinc tota la sensació que avui estareu fent el més estrepitós del ridículs, hauríeu de prendre-us aquesta sensació com alguna cosa més que una observació passatgera. Ningú no us coneix com joc. Ningú no pot conèixer el vostre cor millor que el conec jo. Ningú no pot explicar per què esteu acabats i com us he rendit, però jo sí.

L’independentisme té una guerra fonamental contra ell mateix que és prèvia a la que potser algun dia pot lliurar contra Espanya. De moment l’independentisme no és ni tan sols un problema local. És un problema mental. És un problema de maduresa. És un problema de si les persones que el defensen han entès com es comporten les persones civilitzades que al món treballen i lluiten per resoldre els seus reptes. Això és el que avui veurem i avaluarem, i no si l’independentisme és més a la vora dels seus objectius, perquè és evident que a Catalunya no hi ha distància física i moral més gran que entre l’independentisme i la independència, que entre els independentistes i el valor que cal, i la intel·ligència, i l’audàcia i la virilitat, per aproximar-se a la idea que tant els supera d’allò que en diuen la seva llibertat.

Lliures, aquests? De què? El que volen és pujar a la muntanya russa de la fira i creure’s els que poden volar.