Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Anna Estartús

Zoofília

Sense tenir-ho planejat, el diumenge, havent sopat, em vaig adonar que estava a punt de començar el 30 minuts. L’havia vist anunciat força vegades, i el tema m’encuriosia: Animals i companyia. Un reportatge dedicat als gats, gossos i altres mascotes que hi ha a Catalunya. Vaig pensar que podia mirar-lo.

Al 30 minuts sortia una parella que està destrossada perquè han perdut un dels seus dos chihuaues. Diuen que en Baloo (el gos perdut) i la Bimba són els seus fills, i que ells, «com a pares», no pararan fins que no recuperin el seu gosset. Glups. No vull de cap de les maneres menystenir la pena immensa que deuen estar passant el noi i la noia que han perdut en Baloo: sé com es fan estimar els animals, que els pots arribar a estimar tant com a una persona, sé el dolor que causa que es morin, i no em puc imaginar el patiment que deu comportar perdre’n un i no saber què li ha passat (també entenc que hi hagi moltíssima gent que no ho entengui). Però em sobrepassa que es parli d’un gat, d’un gos o de la bestiola que sigui com d’un fill. Em supera que realment es pugui arribar a considerar una mascota com un membre humà de la família. No vaig acabar de mirar el programa.

A partir d’aquí, m’adono que en pocs dies he vist diverses vegades un anunci d’un localitzador GPS per a gossos i gats. I això que miro ben poc la tele: els informatius i alguna sèrie a la que no hagis de parar gaire atenció. En l’anunci informen que no sé quants milers de «pares de mascotes» ja viuen més tranquils gràcies a aquest giny. Glups. Em sembla que hem perdut el nord.

Recapitulo i constato que no és tan inusual veure persones parlant dels seus animals com dels seus fills. Que arriben a casa i, amb la mateixa veu i amb el mateix to que farien servir per parlar amb una criatura, li diuen a en Simba: «Hooolaaaaaaaa! Estàs conteeeeeent, que el papa ja ha arribaaaaat?». Que renyen en Kriski perquè s’ha afilat les ungles al sofà i l’adverteixen que «ja veuràs! La mama s’enfadarà molt!». Que a la mínima oportunitat et parlen amb un orgull que no poden (i diria que no volen) amagar de la seva mascota: de la darrera trastada del seu gat, o del nou truc que ha après el seu gos, i treuen el mòbil per demostrar-t’ho amb fotos i vídeos. Són situacions que m’incomoden encara més que quan ho fan pares i mares amb els seus fills de veritat.

Adoro la Rita, la meva gata. Admeto que m’importa més el seu benestar que el d’algunes persones. És veritat que només de pensar que algun dia es morirà ja em venen ganes de plorar. Confesso que quan marxo uns dies em sento fatal perquè la deixo sola (tot i que vingui la Gemma, o en Miquel, a cuidar-la), i que quan torno el primer que faig és abraçar-la i dir-li que l’he trobat a faltar. Però d’aquí a considerar-me la seva mare hi ha un abisme. Jo ja fa temps que he assumit que, si alguna cosa soc, és la seva criada. Val més tenir-ho clar.

Compartir l'article

stats