Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Jordi Xargayó

Any d’eleccions, any d’excessos

La ministra portaveu del govern espanyol, Isabel Rodríguez, deia dimecres que «és complicat d’explicar per als catalans». Es referia a l’esquizofrènia d’ERC amb Aragonès rebent Sánchez i Macron, mentre Junqueras, convertit en «botifler» pels «puigdemontistes», es manifestava en contra de la cimera. Aquesta mena de doctor Jekyll i Míster Hyde és consubstancial a la política catalana. Ja el practicaven Jordi Pujol i Miquel Roca. Un atribuïa tots els mals a Espanya, mentre l’altre pactava a Madrid. La gran diferència és que tenien més classe i més nivell intel·lectual, i mai haurien boicotejat ni fet el ridícul en una cimera d’Estat.

Doncs sí, ministra, no és gens complicat d’explicar. Fa temps que estem habituats a què els polítics nacionalistes repiquin les campanes i alhora vagin a la processó. O a escoltar exabruptes com el de Laura Borràs qualificant de «provocació» la cimera franco-espanyola. O idioteses com la de Puigdemont des de Waterloo: «Avui l’independentisme ha donat un cop d’autoritat i fermesa» (6.500 manifestants). O la criaturada d’Aragonès marxant de la cimera abans de sonar els himnes d’Espanya i França. Saben que la primera norma del nacionalisme és alimentar-se permanentment d’un enemic. I, en el cas dels catalans, ja ho va escriure Gaziel l’octubre de 1934: «La història de Catalunya és això; cada cop que el destí ens col·loca en una cruïlla decisiva, en què els pobles han de triar entre diversos camins, el de la seva salvació i el de la seva perdició, nosaltres, els catalans, ens fiquem fatalment en el que condueix al precipici». El mateix dia que a Catalunya se celebrava una concentració nacionalista, un anacronisme del segle XIX, a França se celebraven manifestacions per defensar les pensions. Com deia fa dècades Josep Ferrater i Mora «una Catalunya empetitida i esquifida no és una Catalunya massa interessant», però què hi farem. És el que tenim.

A més, les convocatòries electorals condicionaran aquest 2023. Serà un any d’excessos verbals, pocs acords i escassos consensos. Cada partit intentarà marcar perfil. A Catalunya, Pere Aragonès va donar el tret de sortida a l’any polític la diada de Sant Esteve, anunciant que es proposa «un gran acord» per establir les bases d’un referèndum d’autodeterminació inspirat en la Llei sobre la Claredat referendària del Canadà. A Catalunya som especialistes a trobar referents. Tan aviat som el Quebec, com Montenegro, Kosovo, Escòcia, Eslovènia, Estònia, etcètera. El que no ha explicat el president de la Generalitat és que aquesta llei canadenca, promoguda després dels referèndums celebrats al Quebec els anys 1980 i 1995, no s’ha aplicat mai des que va ser aprovada l’any 2000. I tampoc no ha explicat que és una llei molt complexa que atorga tot el poder de decisió sobre un hipotètic referèndum a l’estat central.

Tots els referents als quals s’ha agafat el nacionalisme català els últims temps es van aigualint. Com va escriure fa uns dies un dels majors fanàtics de l’independentisme català, Vicent Partal (Vilaweb), «s’ha acabat el mite escocès: la independència ni es pacta ni es demana». El desencís de Partal és perquè a finals de novembre, el Tribunal Suprem del Regne Unit va dictaminar que el Parlament escocès no és competent per legislar sobre un nou referèndum d’independència sense el consentiment del Govern de Londres. I va deixar escrita una obvietat, que tantes vegades s’ha negat a reconèixer l’independentisme català: el poble escocès no té el dret a l’autodeterminació, d’acord amb la llei internacional, perquè no és un «poble oprimit».

Aquest dictamen és d’una enorme transcendència, malgrat que els mitjans de comunicació catalans van passar-hi de puntetes, com sempre que no afavoreix al nacionalisme. Aragonès sap perfectament que la seva proposta no té cap recorregut, simplement pretén que el hàmster del procés continuï donant voltes en un any electoral. Supervivència política. És el que va dir Javier Cercas en una recent entrevista al Diari de Girona quan li van preguntar a Montenegro perquè triomfen les mentides: «La gent prefereix les mentides a la veritat». Preparem-nos per un any d’escalada verbal, a Catalunya i a la resta d’Espanya. A Madrid, avui hi ha la torna amb una manifestació contra les polítiques de Pedro Sánchez (indults, reforma del Codi Penal, etcètera).

Compartir l'article

stats