La Devesa malalta

L’any 1980 del segle passat, és a dir, ara farà 43 anys, gràcies al patrocini del Col·legi Oficial d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Girona i la Delegació del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya apareixia el llibre La Devesa, paradís perdut de Narcís-Jordi Aragó. L’autor s’endinsava en la història del parc on hi aportava elements de reflexió entorn el manteniment, l’ús i abús de l’arbreda, però arribava a una trista conclusió: la Devesa, «ferida i abandonada, ha estat la víctima d’un gran pecat col·lectiu que, com el dels vells catecismes és d’obra i omissió perquè tan greu és allò que en el transcurs dels anys s’ha fet com allò que s’hi ha deixat de fer».

La Devesa «moribunda» que reflectia el llibre m’ha fet pensar en aquella dita d’una vella pagesa: «Just ara que tenia el burro ensenyat a no menjar, se m’ha mort!». Una cosa semblant és el que està passant al nostre parc ja que després de tants anys sense atencions ni diners, ens trobem que els arbres s’estan morint. Aquest fet, però, no sembla preocupar als responsables del consistori ja que es recolzen amb l’evidència que els troncs no cauen com les fulles a la tardor i, per tant, qui dies passa anys empeny. El darrer cas d’un arbre caigut, en aquest cas per una tala incontrolada, fou just abans de les fires passades i va causar lògica indignació. Abans n’havien caigut d’altres (un de 150 anys el 2013, un de 170 el 2018, etc.) però no pas per bretolades sinó per efectes de malalties a les soques. Casos puntuals i esporàdics o tanmateix el preludi del fet inexorable que tots tindran la mateixa fi? A diferència de la ciutat, els arbres no són immortals però, malgrat tenir molts anys, els plàtans no s’han mort només per l’edat sinó pel secular abandó que han patit, les agressions directes via atraccions firals, la set que se’ls ha fet passar pel desviament del Güell i de cabals del Ter cap a Barcelona, els efectes del canvi climàtic i la despreocupació municipal per les noves malalties detectades que, en molts casos, afecten de manera irreversible al nucli dels troncs.

En els darrers temps s’han fet actuacions puntuals com injectar aire comprimit al sòl del parc per descompactar el terreny i permetre que les arrels puguin captar més aigua i nutrients. Esponjar el terra és bo però com ja va advertir l’ex director del Parc Narcís Motjé, si després no es protegeix perquè es torni compactar bé no servirà de res. També l’empresa privada contractada per l’ajuntament fa podes i manteniment de jardineria, però és suficient això pensant en una visió de futur? Les estimacions tècniques diuen que en un parc urbà com el de Girona els arbres haurien d’estar a una distància d’entre 15 i 20 metres i, per descomptat, no tenir problemes d’aigua al subsòl ja que el plàtan és una espècie que viu prop dels rius i necessita aigua. Pel que fa a la distància, és evident que la plantació és massa espessa i també ho és que passen set i no només degut a les conseqüències històriques de desviaments sinó per una mala gestió municipal ja que dels vuit pous de captació que hi ha a la Devesa només funciona el «Montserrat», a tocar l’Auditori (n’hi ha un parell més però són específics per a la piscina i el rec dels jardins). Una altre solució podria ser el desdoblament del cabal que s’utilitza de la sèquia Monar però el projecte encara s’espera.

Aplicant criteris forestals, caldria una poda generalitzada que podria afectar gairebé la meitat de l’actual arbreda. De fet, fa més de 40 anys els tècnics ho tenien clar: «Deben ser eliminados aquellos pies que no ofrecen un claro porvenir, ya que al mismo tiempo presentan competencia a los pies con desarrollo normal». Tenim la Devesa malalta i, amb l’evidència de la presència de noves malalties i fongs, probablement caldria adoptar mesures extremes. Qui comença, però, la tala? És més pràctic fer la viu-viu per no tenir després conseqüències electorals. I esperar o resar (qui tingui fe) perquè s’espaïn en el temps les inevitables defuncions arbòries.

Subscriu-te per seguir llegint