De les desigualtats

El 10 de desembre de 1948, l’Assemblea General de les Nacions Unides, va aprovar «La Declaració Universal dels Drets Humans» que comença així: «Considerant que la llibertat, la justícia i la pau en el món tenen com a base el reconeixement de la dignitat intrínseca i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana…»

Aquesta Declaració no va nèixer del no res. En una simpàtica vinyeta, l’intuïtiu i prolífic humorista/escriptor Máximo (1932-2014) dibuixa a Déu llegint la Declaració Universal i exclamant: «Quin preàmbul! No havia llegit res tan bo, des del Sermó de la Muntanya».

Un llarg recorregut, de pensadors, filòsofs, teòlegs, científics i ciutadans conscients, han empès, amb llums i ombres, els moviments polítics i socials que varen conformar l’Assemblea Nacional Francesa i promoguessin el 1789 la famosíssima Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà, sintetitzada amb el lema: «Llibertat, igualtat, fraternitat».

Em dol que el passat desembre, anestesiats pel campionat mundial de futbol i el consumisme que generen les festes nadalenques, senyoregés en l’ambient la «moral distreta», (concepte emprat per una mediàtica meretriu, per qualificar a les treballadores de casa seva) i ens poséssim de perfil, sense voler saber res, ni de la commemoració dels 74 anys de la Declaració Universal, ni ha tingut força en les institucions públiques, ni tampoc en les esportives, la denuncia que s’ha fet viral a les xarxes de l’empresonament de l’actriu de l’Iran Taraneh Alidoosti per gravar sense vel la pel·lícula oscaritzada El viajante i del futbolista Amir Nasr-Azadani, condemnat a la forca, per denunciar que en el seu país no es respecten els drets humans i especialment els de les dones.

Són només dos exemples dels molts que es van sabent, de països que no han signat la Declaració Universal.

Tanmateix, en els països que s’han adherit als drets humans, encara hi ha molts (massa) individus/es que circulen amb estereotips mentals que s’expressen amb el sexisme, el masclisme, el racisme, la islamofòbia, l’homofòbia, la catalanofòbia i tanta altre alterofòbia que ens envolta.

Després de tants anys de drets humans, els governs, les institucions educatives i les famílies, no han (no hem) sabut forjar la consciència de que tot ésser humà, sigui d’on sigui, és igual en dignitat i també igual en oportunitats.

Hem perdut el nord que pot guiar als éssers humans a una convivència alliberada de la por i la misèria, on sigui respectada la seva dignitat com a persona i no per les categories que defineixen les seves identitats i són la causa de les desigualtats (econòmiques, de classes socials, de gènere, per raons ètniques, per edat, etc.).

La manca de sensibilitat i radicalitat davant el principi que totes i cadascuna de les persones som iguals en dignitat i en conseqüència tots/es hem de tenir igualtat d’oportunitats, és el germen de la gran desigualtat existent que clama justícia.

En el benentès que la sociologia ens fa veure que la desigualtat cal buscar-la en els processos socials i no en causes naturals i/o sobrenaturals. Així podem dir que és un constructe humà fonamental en l’accés diferencial de les persones als recursos, siguin econòmics o educatius, com també ho és la relació que tenen les persones amb el poder.

Aquests processos de mala distribució dels recursos i l’acumulació en unes minories del poder polític, econòmic i social, poden canviar i… hem de canviar-los!

Amb un pensament senzill, d’Honoré de Balzac, convidem a l’amable lector, a la reflexió, si s’escau: «Les amistats duren poc quan un dels amics se sent lleugerament superior a l’altre».

Subscriu-te per seguir llegint