Operació Cayetana

Operació Cayetana Álvarez de Toledo en marxa a la capital de l’Estat. L’elecció d’Alberto Nuñez-Feijóo com a nou líder del Partit Popular va ser saludada com una oportunitat per la reunificació de les tres dretes espanyoles en una única. L’objectiu era reabsorbir el votant que havia protagonitzat una espectacular fuga de vots del PP cap a Vox i absorbir amb comoditat els vots d’un partit, Ciutadans, que tots, per activa i per passiva, donen per descomptada la seva desaparició.

Però els plans no han sortit com es preveien. Feijóo va arribar a Madrid amb la seva guàrdia pretoriana gallega i convençut que podria embridar les forces mediàtiques, econòmiques i judicials que intenten marcar l’agenda de la dreta política. No ho ha aconseguit. Vox continua amb el seu percentatge de vots que li permet treure diputats per vàries províncies. Mentrestant, sobre les runes del que queda de Ciutadans s’està organitzant una operació de partit de dretes molt més en línia amb la visió Aznar i la dreta mediàtica, empresarial i judicial. A la manifestació d’ahir de les dretes a Madrid hi van assistir dirigents dels tres partits que hi donaven suport. Abascal en teoria va brillar per sobre dels altres. Ciutadans no hi va destacar ni els seus nous número 1 i 2. Hi va assistir Inés Arrimadas. Al seu costat Cayetana Álvarez de Toledo. Arrimadas va guanyar el congrés del partit a Edmundo Bal i ara vol fer ressorgir el seu partit oferint a Cayetana Álvarez de Toledo ser la cap de llista per Madrid i moure’s ella com a cap de llista per Barcelona, on encara queda un gruix de votants de Ciutadans que li fa pensar que té alguna opció d’aconseguir escó. La venjança pel que sigui, en aquest cas sembla que per humiliació, és un motor potent en els baixos instints de la política. Cayetana Álvarez de Toledo, la portaveu fulminada per Casado i no recuperada per Fiejóo, candidata a presidenta del Govern d’Espanya per un partit que es defineix liberal, com ella (molt per discutir) i que atacaria de cara al vot urbà del PP.

Rajoy ja va tenir els mateixos problemes amb la dreta mediàtica i empresarial de Madrid. En aquell moment el volien substituir per Esperança Aguirre. Aquest cop no pensen que el poden moure a la primera (la caiguda de Pablo Casado és molt recent), sinó que li poden donar el trasbals des d’un altre partit que intentarà ressorgir com la dreta sense complexos però allunyada de l’extrema dreta. Rajoy va aconseguir la presidència del Govern el tercer cop que es va presentar a la presidència del Govern i enmig d’una profunda crisi econòmica que va fer que el president Zapatero anunciés que no es tornava a presentar. Ara les cartes són diferents. Pedro Sánchez es torna a presentar, l’evolució de l’economia no ha estat l’apocalipsi en la qual comptaven alguns i Feijóo es presenta per primera vegada amb dos competidors: el previst Vox i amb un intent d’última hora de partit de dret més aznarià, operació Cayetana.

Vist en perspectiva, que Rajoy se’n sortís allunyat dels dictats de la dreta econòmica i mediàtica madrilenya que no deixa de conspirar, és un mèrit ben singular d’una determinada manera de resistir i operar. Rajoy va guanyar desmarcant-se fins i tot de la política exterior d’Aznar.

Arrimades ha batut als seus oponents interns que volien una línia que fes compatible els pactes amb el PP amb futurs pactes amb el PSOE. Aquest sector del partit (que bàsicament ocupa escons en el Congrés dels Diputats), haurà de pensar com transita en l’any de legislatura que queda. Una diputada del Grup Parlamentari Popular que per res del món vol pactar amb el PSOE pot ser el cartell electoral d’un partit que té la majoria de diputats que sí que volen pactar amb el PSOE el que queda de legislatura.

Mariano Rajoy va decidir no posar l’accent a la política exterior com a element primordial d’identificació i diferenciació de la seva oferta política i electoral. Si bé és cert que, en una forma de procedir molt pròpia de la tipologia de lideratge de Mariano Rajoy, mai no va existir una rectificació formal per desvincular-se del suport a la invasió de l’Iraq i la participació en la missió militar internacional d’estabilització, en el seu període de presidència del partit no va ser vindicada com un senyal distintiu del capital polític del partit conservador espanyol. El canvi de registre del Partit Popular es va manifestar de manera gràfica durant el debat electoral entre els dos principals candidats a la presidència del Govern a les eleccions del 20 de novembre de 2011 que va guanyar el partit conservador. La correcció del rumb de Rajoy es va manifestar en el debat electoral televisiu cara a cara amb el candidat socialista Alfredo Pérez-Rubalcaba amb les paraules següents: «En els darrers anys no hem estat fins en política exterior. Ho dic així en plural, mireu si estic generós aquesta nit».

Era una forma sibil·lina però inequívoca de desmarcar-se de la línia del seu antecessor a la presidència del Partit Popular en matèria de política exterior.

Cayetana Álvarez de Toledo i el seu futur sota el focus polític. Una oferta d’última hora que pot reconfigurar el tauler de joc electoral i que és una bona notícia per les opcions electorals de Pedro Sánchez. Definitivament, i en només un any, alguns ja han sentenciat que Feijóo no és prou capaç d’interpretar el neoaznarisme. És capaç d’interpretar Rajoy.2 però sense l’experiència d’haver passat per cap ministeri ni haver administrat el poder des de la complexitat del Madrid polític (més enllà de ser president de Correos).

Algú ha decidit escriure un guió de nou ajust de comptes dintre les dretes espanyoles que, sense permetre que es fiï ni un segon, pot donar opcions de continuïtat a l’actual Govern socialista sempre que, en l’altre extrem de l’escenari no esclati la guerra entre Podemos y Sumar. Sembla que Zapatero, un expresident del Govern tranquil, discret i influent, està fent de pont entre Yolanda Díez i Pablo Iglesias per arribar a un acord i evitar que es descordi un la guerra en el soci minoritari del govern.

Subscriu-te per seguir llegint