El que quedarà de Junqueras

Una nit, un redactor en cap del Diari em va trucar perquè em replantegés la fotografia que havíem escollit per la portada de l'edició impresa de l'endemà. No havíem calculat que l'equip que jugava aquell vespre ho faria tan bé i convenceria el públic de la forma espectacular que ho va fer. L'argument que va utilitzar és que el partit havia estat tan bo que l'afició el recordaria durant anys. Vaig acceptar el canvi i la primera pàgina va fer honor a què s'havia viscut el dia abans. L'argument del periodista, però, no era el correcte perquè aquell matx no seria recordat i la prova n'és -i encara de tant en tant el redactor en cap i jo en fem broma- que ha passat un cert temps i ningú recorda, a excepció de nosaltres dos, què va passar aquella nit a Girona. Vam fer el canvi a portada perquè no relatem els fets en funció de si més endavant seran recordats, ja que molt poques històries tenen aquest privilegi, si no simplement perquè la nostra feina és decidir sobre el més important que està passant al moment, quan pensem en l'edició digital, i en les 24 hores anteriors, quan ho fem per al paper.

M'ha vingut al cap aquesta anècdota mentre escoltava els analistes polítics catalans sobre què va passar dijous al matí a Barcelona en la manifestació contra la cimera dels governs espanyol i francès i el paper d'Oriol Junqueras. El president d'Esquerra sabia molt bé a què s'exposava abans d'assistir a l'acte de protesta i si va decidir anar-hi és perquè va pensar que les conseqüències podrien tenir algun efecte positiu cap a ell i el seu partit. La prova n'és que els dies anteriors a la cimera hi havia qui especulava -i no eren pocs- sobre la possible reacció contrària a la presència del polític a la manifestació.

No hi ha lloc per la improvisació

Va passar el que quasi tothom pensava: quatre, sis, vint o quaranta assistents no van poder aguantar les ganes de dir-li «botifler» de males maneres fins a aconseguir que abandonés, cames ajudeu-me. El conte de què havia de marxar just en aquell moment no se'l creu ningú. Més aviat havia decidit que marxaria quan s'iniciessin els primers crits. A la política, com a la televisió, no hi ha lloc per la improvisació. Està tot calculat i més que calculat. Ell i els seus assessors saben bé el missatge que volen donar. Igual que Pere Aragonès i també els seus assessors van estudiar molt bé quin era el paper que havia de fer el president a la cimera: quant de temps havia de retenir a Pedro Sánchez mentre esperaven a Emmanuel Macron, en quin precís instant marxaria de la recepció o què s'havia d'explicar a la premsa de què havia dit als dos alts mandataris.

Tot plegat són escenes programades que poden sortir més bé o més malament i que només tenen l'objectiu de llençar els missatges que els interessen, uns més directes i altres més subtils, com si es tractés d'una obra de teatre. A màxim dirigent d'ERC li va servir per escenificar -i l'endemà no se'n va estar de detallar-ho amb pèls i senyals al programa de Jordi Basté sense gaires interrupcions del presentador- que és la persona més oberta del món i que respecta els que li van dir de tot, en una nova versió del que és tan fals com estès del «junquerisme és amor». Això és el que volia transmetre Junqueras: «soc un polític amb amplitud de mires, no m'indigno si em diuen traïdor i soc comprensiu amb totes les idees, encara que aquestes siguin contràries a les meves».

La incògnita

La incògnita està en el que quedarà d’aquesta història en l’imaginari col·lectiu. ¿Qui recordarà d’aquí a un temps que un dia Junqueras, un dels líders que va anar a presó per defensar les mateixes idees dels qui ara l’escridassen, va marxar d’una manifestació independentista sense ni aixecar la veu? ¿Qui recordarà que Aragonès va fer el doble paper d’anar i criticar al mateix temps la cimera Espanya-França? Probablement pocs, per no dir ningú. Ells ho saben, com saben que el principal missatge sí que ha calat; el que diu que Esquerra ha virat en l’estratègia independentista i que hi ha ciutadans que l’han entès i comprat. No sabem si aquest missatge és real o com molts dels altres i només les eleccions ens diran si els republicans estan equivocats, o no.

Subscriu-te per seguir llegint