Horitzons difusos, togues, populismes i Nova Dreta

El desconcert actual que viu Occident nodreix populismes de tics autoritaris i reforça proteccionismes econòmics. La societat es replega a la recerca de solucions fàcils. Economistes com Branko Milanovicć (Global Inequality, 2016) han explicat amb claredat quins han estat els perdedors de la globalització econòmica: les classes mitjanes han vist frustrades les expectatives de millora de les seves condicions de vida i les seves possibilitats d’ascens social, amb salaris estancats als anys vuitanta. A Espanya, la crisi i les successives reformes laborals no han deixat de precaritzar les condicions de treball fins al punt que tenir feina no és garantia per sortir de la pobresa ni de deixar de poder-hi caure. I el pitjor: ningú no es permet elaborar cap horitzó de canvis positius. No es tracta de desglobalitzar sinó d’assolir una globalització alternativa sobre nous principis dirigits al bé comú. Encetem l’anomenada «quarta revolució industrial» i, segons els experts, encara afectarà més la vida laboral de la població: hi ha qui assegura que una tercera part dels treballadors europeus veurà el seu lloc de treball amenaçat per un robot. Els diners europeus només han servit per blindar seguretats contra la por (concertines antiimmigratòries, que no aturen l’arribada massiva de refugiats del Pròxim i Mitjà Orient ni de l’Àfrica subsahariana), repartiment postpandèmic d’inversions, que no deixen de fer-nos sentir vulnerables, o plans milionaris per no dependre de l’aixeta del gas rus.

Zygmunt Bauman (Tiempos líquidos, 2008) va escriure que el divorci entre poder i política ha anul·lat la capacitat de l’àmbit institucional de posar regles i límits a problemes de dimensió transnacional (migracions, fiscalitat, ecologia, etc.). S’ha generat desafecció i fins i tot hostilitat davant la gestió política –multiplicada per la corrupció de la seva classe en pro d’interessos privats i per l’espionatge sense llei (el tema «Pegasus» encara no s’ha resolt)–, perquè la democràcia s’ha palesat cada vegada més buida de contingut. I, entre nosaltres, la crisi política que, vulgues o vulgues, té com a base la crisi territorial catalana, s’hi afegí el passat desembre la crisi judicial: les togues del TC, comanades per corretja de transmissió del PP, es conxorxaven a mantenir el poder, sota l’excusa de la unitat d’Espanya, per davant de la democràcia i l’elegància. Jutges amb el mandat caducat votaren vergonyosament la seva continuació (jutges i part!) i prohibiren cautelarment una votació al Senat per reformar el sistema d’elecció de magistrats, que els hauria pogut foragitar del lloc que ocupen. Jutges que cobren un mínim de 141.000€ l’any (2,3 milions de les antigues pessetes, 11.750 €/mes) i que van ser aquests sis: Pedro José González-Trevijano Sánchez (com a president, cobra 167.169€), Antonio Narváez Rodríguez, Santiago Martínez-Vares García (tots caducats), Enrique Arnaldo Alcubillo, Ricardo Enríquez Sancho, Concepción Espejel Jorquera. Els cinc dits progressistes (que no van gosar alçar-se de la taula per deixar-la sense quòrum) són Juan Antonio Xiol (també amb mandat caducat), Cándido Conde-Pumpido, M. Luisa Balaguer, Immaculada Montalbán, i Ramón Sáez Valcárcel. I això sense comptar amb el marro del CGPJ: Pablo Lucas i César Tolosa, els candidats del sector conservador (deu magistrats) per desbloquejar el TC, no van obtenir els 11 vots necessaris (perquè els progres –vuit magistrats)– votaven José Manuel Bandrés) i exigiren un altre ple per al 27-XII. Llavors proposaren, a més de César Tolosa, M. Luisa Segoviano, que els progressistes van acceptar contra Brandrés per desbloquejar la situació. Així les coses, caldrà reformar el sistema d’elecció? La cançó enfadosa. Amb Juan Carlos Campo i Laura Díez, candidats del govern, ja s’assolí el TC amb majoria progressista. S’acabava l’any amb cosmètica al Codi Penal pels delictes de sedició i malversació, però amb la incapacitat de dissenyar un futur il·lusionant per als catalans (i això que, davant el conflicte català, el papa Francesc a l’ABC el 17-XII-22 declarava que calia «buscar la manera de resoldre’l», cosa que significa que no el donava per enllestit com fa Pedro Sánchez, que ja ha posposat la falsa «taula de diàleg» per després de les eleccions).

Si el feixisme fou una reacció al liberalisme desenfrenat al segle passat, actualment la Nova Dreta (ND) es proposa com a resposta al neoliberalisme. El fantasma del populisme s’ha manifestat amb força inusual: pensem en Trump, en Le Pen, en el Bloc flamenc, en l’FPÖ austríac (el Freiheitliche Partei Österreichs, que es diu liberal), l’AFD alemany (Alternative für Deutscland) i, entre nosaltres, Vox. El populisme, més que un corrector de les estructures enquistades dels partits, és una estratègia política per obtenir i retenir el poder apel·lant a un «nosaltres» contra «ells» (immigrants, corruptes, etc.). El populisme vol suggerir una política desideologitzada, perquè s’adapti a les opinions canviants del «poble». És una ideologia fofa, on coexisteixen, deformades, ideologies de dreta i d’esquerres; hi ha qui assegura que la ideologia del populisme consisteix a no tenir cap ideologia en ferm. Per això és perillós.

Pel que fa a la ND cal palesar que la seva flexibilitat ideològica mina els principis i valors de les democràcies dels estats de dret. Alain de Benoist, ideòleg francès de la ND, assegura que els actuals populismes han eliminat l’antidemocràcia en pro dels drets civils i han substituït el racisme per un «etnopluralisme» singular: el de promoure el reconeixement de les diverses ètnies i cultures... cadascuna «en el territori que li escau». Jörg Haiden, polític austríac oposat a la immigració i al bilingüisme al sud de Carintia, on viu una comunitat eslovena, va deixar dit que «si la política no es construeix sobre principis ètnics, la humanitat no tindrà futur». En la seva formulació del «dret humà a la pàtria», aparentment inofensiva, amaga una càrrega explosiva extremadament perillosa pel fet de fer passar concepcions particularistes per davant dels drets humans universals (la prova del cotó fluix per a les democràcies plenes). Les ideologies de la ND, en canvi, exigeixen que es posi fi a l’acolliment de refugiats (excusa: preservar la puresa ètnica de la «nació cristiana»). Orbán n’és un bon paradigma: en el Preàmbul de la seva Constitució es reconeix Hongria com a nació cristiana. Així, el TC hongarès està obligat a prendre les seves decisions d’acord amb aquest preàmbul (del tot interpretable).

Subscriu-te per seguir llegint