Capgirem les estructures!

Es presenta un any 2023 difícil. En primer lloc cal saber llegir què passa al món i per què passa. Tenim una societat malalta de terrorisme mediàtic, majoritàriament en mans de las grans multinacionals i amb les noves tecnologies en auge i una democràcia formal que és la millor aliada del capital internacional i de les oligarquies nacionals. En aquesta democràcia mundial el poder està en ben poques mans i més centralitzat i jerarquitzat que mai. La pujada de preus i els efectes de la covid-19 estan impactant en la vida de les persones d’arreu. La pobresa augmenta però els ultrarics han vist créixer la seva riquesa, la qual cosa ens demostra que l’actual sistema fiscal no és sa.

Segons Oxfam, l’«Àfrica occidental s’enfronta a la pitjor crisi alimentària dels últims deu anys: més de 27 milions de persones passen gana. A Etiòpia, Kenya i Somàlia la fam estronca una vida cada 48 segons.» Pobles sencers són aniquilats per la gana, per les malalties, per la marginació mundial… I des d’Oxfam recorden que l’augment de la fam s’agreuja, encara més, amb la crisi climàtica. L’actual president de Colòmbia, Gustavo Petro, diu per exemple que Llatinoamèrica necessitarà 200.000 milions de dòlars per lluitar contra la crisi climàtica.

Una altra mala notícia és el creixement de la ultradreta al món. Què ha passat que l’extrema dreta assumeixi el comandament de les dretes Occidentals? I tenim també, una cursa armamentista a l’alça que amenaça fins i tot amb una guerra nuclear. Segons dades del Centre Delàs, la pluja de milions en l’àmbit de la despesa militar de l’Estat espanyol per al 2023 és de 27.617 milions d’euros. Ni més ni menys, 75,7 milions d’euros diaris.

Som davant d’una gravíssima crisi de valors, econòmica, energètica, de sostenibilitat... Una crisi multicausal que ens deixa amb la consciència desmobilitzada. Davant d’aquest desgavell ens hem d’arremangar i actuar. Per sort, les bones notícies també existeixen: parlem de Francia Márquez, la vicepresidenta negra que fa pujar «els ningú» de Colòmbia; del retorn de Lula al Brasil i altres governs progressistes a Llatinoamèrica... I més a prop, la proposta per apujar el salari mínim a 1082 euros al mes, l’aprovació del projecte de la «llei trans» i la garantia dels drets LGTBI, l’aturament dels desnonaments gràcies a l’acció de la PAH, i tants d’altres col·lectius i persones que d’una manera compromesa i solidària persisteixen en humanitzar la humanitat.

La cooperació, la solidaritat i la compassió estan inscrits en el nostre ADN. L’Agenda Llatinoamericana Mundial ens parla d’una resiliència que va més enllà de resistir i recuperar-se d’una situació adversa per tornar a l’estat original. Té una dimensió transformadora que permet que les persones i la col·lectivitat puguin sortir enfortides amb els nous aprenentatges. El concepte de resiliència comunitària sintonitza amb la lluita diària per les Grans Causes a fi de continuar endavant amb mirada positiva i plural malgrat les dificultats i donar als altres suport mutu i creativitat per recuperar el valor de la paraula, el somriure, l’abraçada humana. Hem de tenir present el principi d’esperança irrenunciable compromesa i activa per aconseguir «un altre món possible», que només pot ser un «altre» si és revolucionari i capgira les estructures d’un capitalisme irrespectuós amb les persones i el medi ambient.

Subscriu-te per seguir llegint