Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Agustí Casanova i Masferrer

Eleccions municipals el 28 de maig

Les primeres eleccions després de la mort d’en Franco es van celebrar el 15 de juny de 1977 i les va guanyar UCD, el partit liderat per Adolfo Suárez; es consolidà com a segona gran força el PSOE de Felipe González. També van concórrer en aquests comicis Aliança Popular i el Partit Comunista, que va guanyar 20 escons al Congrés dels diputats.

En aquelles eleccions s’hi van presentar 63 formacions. Alguns polítics d’AP, del PC i de la UCD, quan va desaparèixer el seu partit es mimetitzaren i entraren a les files del PP o del PSOE. Fa 46 anys que vivim en democràcia, la meva vida està partida en 31 anys de règim autoritari i 46 en l’actual.

Vaig anar a tots els mítings que es van celebrar a la ciutat de Girona. Poc m’importava si els partits eren d’extrema dreta o d’extrema esquerra. Tenia ganes i il·lusions d’assistir-hi, com si es tractés d’un deure moral pel nou període polític que s’obria pas, sempre que cap cop militar no el tallés violentament. Volia festejar el retorn de la democràcia i em trobava bé escoltant els discursos, les demagògies i les bravates, quasi arengues, d’alguns polítics.

En recordo dos de molts especials. El d’Aliança Popular al cinema Ultònia de Girona, en el que van intervenir en Fraga Irribarne i en López Rodó. Com que eren set polítics notables van rebre el nom dels Set Magnífics. A mig míting es van sentir crits acusant els oradors de ser franquistes, de ser uns feixistes i es van tirar octavetes. Però ells no es van immutar i continuaren discursejant.

Si aquell míting fou el més mogut, el més tranquil va ser un d’extrema esquerra a la devesa de Girona. Quan vaig arribar-hi estava a punt de començar, eren set els polítics rere d’una taula i cinc persones de públic. Una senyora em va preguntar:

– Quin és el teu?

Li vaig respondre que no en tenia cap de meu, pensant que es referia a un partit polític, però ella en veure’m desconcertat va afegir:

– El meu és el més jove i més barbut, el de la cabellera llarga; és el meu fill i tots els d’aquí som familiars. Són nois i noies molt macos i els hauríem de votar, perquè necessitem saba nova i no dinosaures com en Suárez o en Fraga.

Vaig escoltar les llargues exposicions; es definiren com a hereus del Maig del 68 i el seu lema era prohibit prohibir. Es van declarar anarquistes, republicans, revolucionaris, comunistes, antisistema i anticapitalistes. L’ésser humà és imperfecte, però està sempre en procés d’aprenentatge. Vaig entendre que per salvar el país ho nacionalitzarien tot, fora l’empresa privada, col·legis privats, fora els bancs i prohibides les classes socials.

El 1979 es van celebrar les primeres eleccions municipals, que també les va guanyar l’UCD, però en moltes ciutats importants els seus candidats van ser desbancats per coalicions d’esquerra formades pel PSOE i pel PC.

Falten cinc mesos per elegir alcaldes, no obstant alguns diaris van carregats d’informació sobre les eleccions i publiquen enquestes que són comentades a la xarxa entre els ociosos, uns estan a favor, altres en contra i així passen l’estona.

Sols una vegada he actuat políticament donant suport a una candidatura de canvi al meu poble, Arbúcies, formada per amics i encapçalada per en Jaume Soler, conegut popularment com en Nic, el nom de la fleca dels seus pares.

Quan es va constituir l’Assemblea de Catalunya i es van formar ajuntaments paral·lels en moltes poblacions i per encàrrec dels meus amics vaig anar a parlar amb en Joan, l’alcalde. Vaig iniciar la conversa expressant-li: «ja estàs informat pels diaris…»

Em va tallar en sec per dir-me: «No anem bé, Agustí, perquè jo mai he llegit cap diari, només alguna revista de motos, i no sé què em vols dir».

Li vaig explicar que un grup d’arbuciencs aniria als plens municipals i va estar-hi d’acord perquè com més fossin molt millor. Em va fer la confidència que estava fart de fer d’alcalde, una feina que no li agradava gens i si es podien avançar les eleccions molt millor.

Per preparar les eleccions municipals parlàrem amb associacions de veïns i de pares. Tots ens varen rebre bé excepte el sindicat de Comissions Obreres. Van dir que ells eren un sindicat i no volien ficar-se en política, a més van subratllar que estaven molt ofesos amb nosaltres. Vàrem voler saber què els havia enutjat.

Havien pres una iniciativa a favor d’un metge provisional, que seria desplaçat per un funcionari que havia guanyat la plaça. Nosaltres sabíem que no podien fer-hi res i la raó dels sindicalistes perquè es quedés era que el metge signava alegrement les baixes laborals; malgrat que el seu esforç era inútil decidirem escriure una nota donant-los suport i ho expressarem amb la paraula «recolzament». La paraula va ser interpretada amb menyspreu i ens digueren que en lloc de solidaritzar-nos els hi donàvem un cop de colze.

Em va tocar presidir una mesa electoral, la que corresponia a les cases de pagès, llavors moltes d’elles habitades. Algun masover va venir a votar acompanyat del propietari que li havia preparat el sobre, però en el recompte em vaig trobar dues fulles de bloc en lloc del vot.

Ara, la gran batalla és per aconseguir la batllia de la ciutat de Barcelona, com si les altres poblacions no tinguessin importància. Guanyar Barcelona i la diputació, amb un poder quasi tan poderós com la mateixa Generalitat, és l’objectiu dels grans partits polítics. Barcelona sempre ens eclipsa.

Compartir l'article

stats