Jacinda

No estem acostumats a veure polítics joves renunciar al càrrec si no és per algun inevitable, com algun cas de corrupció o una lluita fratricida de partit que acaba amb el seu lideratge. Tampoc no estem gens avesats a veure una representant pública admetre que no pot més, que fins aquí, que necessita viure tranquil·la. Ni és habitual veure una persona parlant amb franquesa davant la premsa del que l’afecta, de les seves emocions, de la salut mental. Per això, i per unes quantes coses més, la roda de premsa de la Primera Ministra de Nova Zelanda, Jacinda Ardern, anunciant que plegava era realment colpidora. Per com ho deia, perquè pronunciava cada paraula amb una honestedat desarmant, i també pel que deia, ja que ens mostrava una realitat poc visibilitzada en política. Poc després han transcendit informacions que permeten fer-se una visió més precisa dels motius que l’han dut a decidir la seva dimissió. Algunes companyes de professió van lamentar que havia estat sotmesa a un assetjament sense precedents, especialment a les xarxes socials, mentre que la policia neozelandesa va explicar que les amenaces contra ella s’havien triplicat en tres anys. És evident que tot polític s’aboca a haver de patir circumstàncies com aquestes perquè vivim en un món ple de sectaris, feixistes i sonats en general. Gent que confon les seves transmutacions virtuals amb un acte de reafirmació dels seus deliris de mediocritat. Però és evident, i fastigós, que el que ha passat amb Jacinda Ardern és directament proporcional al fet de ser una dona. I jove, a més: la tempesta perfecta, l’excusa ideal per disparar sense preguntar. Per més que anem fent avenços, mai són suficients perquè posar un debat al focus públic no vol dir necessàriament que s’hi faci justícia o es canviïn els paradigmes. Sí, parlem més del masclisme estructural i de la violència envers les dones, però les paraules no ho eradiquen: el problema persisteix, lamina i destrueix. És així per a una Primera Ministra i ho és també per a la persona que tens més a prop. Estem envoltats de fiscalitzacions emocionals, maltractaments silenciats i atacs indiscriminats pel sol fet de ser. No es tracta només que els homes prenguem consciència, tot plegat no canviarà de debò fins que no ens adonem que el que passa a les dones també ens passa amb nosaltres, i hem d’actuar en conseqüència. Jacinda Ardern ha plegat del càrrec per poder dormir més tranquil·la, però hi ha infinitat de dones que conviuen amb el monstre. I moltes vegades ningú diria que és un monstre.

Subscriu-te per seguir llegint