Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Salvador Sostres

Em sap greu pel Dani

Xavi va dir: «em sap greu pel Dani». Si descobrís que un amic meu és un violador o un assassí també em sabria greu per ell, i per la seva família, sense que això volgués dir que aprovés o banalitzés el mal que hagués causat. Tenim amics que de vegades fan coses mal fetes. Fins i tot molt mal fetes. I ens sap greu quan això passa. És clar que ens sap greu. Quina mena de bèsties fórem si no ens en sabés?

El linxament a Xavi ha estat molt de la nostra era. Tothom va entendre el que deia l’entrenador del Barça i en quin sentit ho deia. Però no es va lliurar de la descàrrega elèctrica. Vivim de retorçar el que diuen els altres fins que podem usar-ho d’arma per alliberar el nostre infinit ressentiment. Vivim esperant l’ensopegada aliena per riure’ns-en i pretendre que nosaltres no ensopeguem. Ens mirem al mirall esquerdat dels altres perquè el nostre es va trencar en mil bocinets.

Vivim en el greuge, vivim en una escrupolositat puritanta, luterana, calvinista, contrària a les ensenyances de Jesucrist i que és negadora el somriure de Déu sobre la Terra. Sobretot a Catalunya, escriure s’ha tornat asfixiant. Hi ha més perill que llibertat. Hi ha més ofesos que lectors. Hi ha una tristesa que suposo que no és indiferent a com ens ha anat. Som el pare que se sent culpable de la mort d’un dels seus fills i en lloc d’admetre-ho torna encara més estrictes les normes de la casa i fa insuportable la vida dels altres germans.

Catalunya no se sent a gust amb ella mateixa. No hi ha goig de viure. L’independentisme no va entendre mai la llibertat i per això va fracassar. El feminisme no és que l’entengui, és que li fa fàstic. Hi ha tants «ismes» que costa trobar espai per poder escriure un raonament endreçat. He de confessar que sovint gasto més energies calculant quin és el límit exacte que no puc desbordar que en buscant la paraula del sentit i la sonoritat adequats, i crec que això és una llàstima. Per a mi, per descomptat, però no només per a mi, és clar. Hi ha una dificultat objectiva, innecessària, desmoralitzadora per fer la feina. Una dificultat que no aporta res, que és bruta, que és mesquina, que no ens fa millors. Ni a mi ni als lectors. No sé qui hi guanya però sé qui hi perd.

El linxament a Xavi, i que s’hagi hagut de disculpar, és un drama repetit una vegada i una altra en qualsevol mitjà de comunicació. L’ombra de l’escàndol, la por. El linxament a la porta com un exèrcit adormit, esperant qualsevol excusa. La conseqüència més greu de l’independentisme no ha estat la derrota, les pèrdues econòmiques ni el desgast de la convivència al carrer. Ha estat aquesta teranyina que és impossible de sortir-se’n, aquesta trampa mortal. Som un país de poca qualitat perquè tenim debats de poca qualitat. De seguida que emergeix un argument vàlid, un linxament el tapa. De seguida que una idea original se sotmet a debat, s’invalida la persona que l’ha proposada, i per descomptat el debat. Hi ha més por que esperança. Hi ha més pressa per passar pàgina que ganes de jugar. Els independentistes diran que és perquè no tenim Estat, però no és veritat.

És perquè els catalans som de via estreta, és perquè de veritat pensem que hi ha coses que «no es poden dir». Diem menys coses que als països normals i per això som menys normals. Tenim una idea raquítica de la llibertat i per això perdem sempre que juguem a fer veure que volem guanyar-la. No és Espanya, no és la repressió, no són els jutges, no són els armes. És el nostre gust per dir menys coses, per dir-les en veu més baixa. És la nostra aversió al conflicte, a pagar el preu, i a deixar en pau els altres.

No ens agrada que els altres visquin en pau perquè no som capaços de viure nosaltres en pau. Normalment no sabem què ens agrada, i quan ho sabem no ho volem reconèixer, o no volem pagar-ho. Preferim seure en una cadira atrotinada i esperar que un altre fracassi en l’intent d’aconseguir exactament el que nosaltres desitjàvem i fer-ne befa i dir-ne penjaments, mentre per dins ens consumeix la nostàlgia de no haver-ho intentat. Perdem perquè som pitjors, perdem perquè som dolents, perdem perquè ens sap greu que els nostres amics tinguin problemes o facin coses que no estan bé, però insultem Xavi en lloc de relacionar-nos correctament amb els nostres sentiments, que són els seus.

Necessitem l’escarni dels altres, ara que ja no tot pot ser culpa d’Espanya. Necessitem el patiment aliè perquè patim tant que no en tenim prou del nostre propi dolor per calmar-nos. Estem tan trencats que necessitem trencar-ho tot al nostre voltant. És angoixa, és ansietat, és que no hem estat mai gran cosa, és el destí que hem triat. No ens podem queixar. No podem dir que no visquem de la minuciosa manera que hem volgut i creat. Tot està empeltat d’una profunda catalanitat. Quan moltes vegades em diuen que jo ja no sóc català m’ho prenc com un gran reconeixement a molts articles escrits durant molts anys, però després no tinc més remei que tornar a la realitat.

Compartir l'article

stats