La sobirania i l’energia

Quan el rostre de la Terra anava canviant històricament d’aspecte per causa de les grans obres tècniques que sempre regiren els paisatges, la sensibilitat humana ja se’n ressentia. Les situacions podien ser dramàtiques. La novel·la i el cinema recollien bé aquells episodis, que podien arribar a ser patètics. En serien exemples respectius: La aldea perdida, d’Armando Palacio Valdés, i Las aguas bajan negras, de J.L.Sáenz de Heredia. A finals del segle XIX va ser el temps de l’aprofitament hidroelèctric de les conques fluvials de les muntanyes catalanes, amb gran terrabastall del paisatge original, amb embassaments, preses, canalitzacions, naus antiestètiques, però ja no va tenir la virulència d’una novel·la gòtica: els beneficis del progrés eren evidents.

Ha plogut molt sobre la mare naturalesa: una allau d’obra pública, necessitats energètiques, sensibilització ecològica, interessos de tota mena, debats apassionats. Un bon paquet. Si no busquem informació ens hi perdrem.

Ha sortit el llibre Energia sobirana. Els autors són Ramon Tremosa, economista, i Jaume Morron, enginyer. Llibre clar, directe, valent. No agradarà a segons qui perquè diu coses de sentit comú, com ara aquella que els molins de vent s’han de posar allà on hi fa vent. I a comarques gironines tenim un vent i un paisatge sacralitzats, unes fortaleses que varen inspirar el poeta a demanar «empar per la closa i el sembrat, doneu el verd exacte al nostre prat i mesureu la tramuntana justa que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat.»

Energia sobirana explica clarament que Catalunya està massa distreta del tema energètic. Els gironins ens en ressentirem perquè les nostres comarques només produeixen un 2% de l’energia que necessitem. Catalunya porta retard mentre els veïns d’Aragó estan fent hores extraordinàries ocupades en grans instal·lacions productives d’energia als seus abundosos territoris sense vegetació; heus aquí, molt directe: «la transició energètica de Catalunya es fa a l’Aragó i es tramita a Madrid» ( pàgina 61). «Si no fem res ens entrarà l’energia per diferents línies de MAT des d’Aragó» ( pàg. 85).

Es parla al llibre de la necessària «acceptació social» dels projectes que poden afectar un entorn, un paisatge. Però per acceptar, primer cal conèixer. En conseqüència, que comencin ja les degudes explicacions, detalls populars, campanyes informatives, que se’ns faci apreciar i distingir bé el gra de la palla, allò que és convenient i allò que és necessari.

El llibre fa també una aportació molt esperançadora quan explica l’energia «agrivoltaica», tot un futur que en alguna banda ja s’està experimentant: consisteix en uns panells solars productors d’energia que conviuen agermanats amb els conreus tradicionals, tot respectant la deguda altura per facilitar el pas de la maquinària agrícola, i dotant a les plaques solars d’una oscil·lació que busca l’insolació màxima. El sol surt per a tothom.

S’escolten tambors llunyans quan s’anuncia que quedarà afectada l’estètica del paisatge gironí, el nostrat, per ara intocable, el que ja és productiu. Hi haurà/hi hauria un regirament de la postal entranyable, però algú amb autoritat ha de facilitar detalls i donant la cara.

Sense voler hom contrasta l’actual situació de lentitud amb aquell afany històric dels nostres avantpassats, realitzadors d’aquella Revolució Industrial, llavors del –diem-ne– temps antic, que va posar molt amunt el nom i el progrés de Catalunya. El llibre esmentat avui alerta que podem estar perdent un tren. Seria encara pitjor que el tren estigués en via morta.

Subscriu-te per seguir llegint