Guerra a Ucraïna i manifestació a la Cibeles

La Guerra Civil espanyola va ser el preludi de la segona guerra mundial. Es va lliurar a Espanya, va afectar sols als espanyols i a alguns voluntaris, però va tenir transcendència internacional. Estàvem en el període d’entreguerres, un període de creixent feixisme contraposat al comunisme implantat a Rússia i pel mig hi havia les democràcies liberals, però eren temps en què les dictadures estaven a l’alça. A Espanya es van enfrontar el feixisme i un sistema democràtic. De fet es lluitava per la supremacia d’una de les tres ideologies i poc després, pel mateix motiu, es va lluitar a la Segona Guerra Mundial. En el context internacional els règims feixistes d’Alemanya i d’Itàlia van donar suport amb armament i soldats als feixistes espanyols mentre els països democràtics van decidir no ajudar la República. A pilota passada sembla clar que va ser un error. 

La guerra de Ucraïna té certes similituds. Un règim autocràtic, la Rússia de Putin, que enyora la grandesa d’abans de la caiguda del mur quan va perdre bona part del territori de l’URSS i també la seva influència sobre els països del teló d’acer a Europa, va envair Ucraïna. Rússia se sent perduda, deia Macron en l’entrevista que li va fer Cercas, no sap quin és el seu paper en el món actual i ha escollit el d’intentar recuperar l’imperi que tenia. Per això Polònia, Finlàndia i els Països Bàltics s’han posat ràpidament sota el paraigua de l’OTAN. De moment la guerra està restringida a Ucraïna però com a Espanya té un context internacional. És una lluita entre l’OTAN i la Rússia de Putin, entre el món democràtic occidental i l’autocràtica Rússia. En aquest cas qui s’ha quedat mirant-s’ho han sigut el xinesos que veuen la guerra amb mals ulls després de decidir que volien conquistar el món pels negocis i la tecnologia. Donen suport verbal a Putin però no s’han deixat arrossegar a la guerra. En aquest cas les potències occidentals s’han adonat, després de no dir res quan Putin es va annexionar Crimea, que havien d’intervenir per parar a Putin, perquè no anés més lluny. 

Les similituds de les dues guerres són moltes però també les diferències. És una guerra limitada a un país que en pateix les conseqüències i amb implicacions internacionals. Quan veig imatges de la destrucció a Ucraïna, recordo les imatges de Guernica, destruïda brutalment pels alemanys o els morts a les cunetes de les carreteres espanyoles. Estem, però, en un context internacional molt diferent i la continuació de la guerra espanyola la coneixem, mentre que la guerra d’Ucraïna no sabem on portarà. Avui la discussió està centrada en quin tipus d’armament proporcionem a Ucraïna, cosa gens banal perquè pot decantar l’esdevenir de la guerra. Macron deia que no calia humiliar Rússia, que se li havia d’oferir una sortida digna, el mateix que ara diuen els historiadors d’un dels motiu de la Segona Guerra Mundial quan diuen que a Alemanya se la va humiliar. En tot cas, després d’un any de guerra, seria convenient arribar a un acord, difícil però no impossible. 

Des del meu humil observatori crec que no humiliar Rússia hauria de voler dir que la UE i Rússia fossin capaços de trobar un acord que sigui acceptable per a les dues parts i Ucraïna, Rússia és part de la història d’Europa. Sembla difícil, però més ho era la rancúnia franco-alemanya després de dues guerres i la UE s’ha pogut crear gràcies a que les dues potències (i d’altres) van ser capaces de posar de costat les seves diferències i avançar pels camins de l’acord democràtic, camí de la Europea federal en paraules de Cercas. Esperem que el 2023 sigui l’any de la pau a Ucraïna i de l’establiment d’una relació seriosa entre la UE i Rússia.

No voldria deixar de comentar la manifestació de la Cibeles per reclamar la dimissió de Sánchez. Oficialment l’organitzaven algunes plataformes ciutadanes i hi donaven suport PP, Vox i Ciutadans, però políticament l’ha capitalitzat Vox ja que els líders dels altres partits van renunciar a participar-hi. Ni amb tu ni sense tu, és aquesta l’estratègia de Feijóo i els nous líders de Ciutadans? No volen una foto conjunta i afegeixen que no volen governar amb Vox però tampoc poden desmarcar-se no fos cas que els necessitessin com en el cas de Castella i Lleó. La pitjor de les estratègies, donen suport i envien gent i la deixen en mans de Vox, si realment volen desmarcar-se de Vox hi ha millors estratègies. No sé si el cordó sanitari als ultres de molts partits democràtics a Europa és la millor estratègia, però segur que la de la manifestació de la Cibeles és dolenta. És com l’estratègia de l’Europa democràtica davant la revolta dels feixistes a Espanya. Van donar suport verbal a la república i van deixar el camp lliure a les tropes feixistes.

El que em resulta més curiós és que a la manifestació es digués que defensaven la Constitució. Feijóo també ho va dir, eren els constitucionalistes contra Sánchez, com si es tractés d’un concurs a veure qui defensa més la Constitució i el resultat sembla ser que Vox és la defensora de la Constitució! Que Feijóo digui que Sánchez no respecta la Constitució és prepotència però que ens posi Vox com exemple del constitucionalisme és una barbaritat, un pas més en la crispació que amenaça la nostra convivència.

Mentrestant, a Catalunya continua la negociació dels pressupostos. No tinc clar què passarà però Aragonès demanant a Sánchez que faci valer el seu ascendent sobre Illa seguit de l’amenaça velada d’ERC dient que el govern podria perdre votacions al Congrés, no sembla la millor estratègia. Pujol la va utilitzar amb un cert èxit però les circumstàncies, afortunadament, no són les mateixes.

Subscriu-te per seguir llegint