Una nit,un any,una dècada

Un matí et lleves i ets conscient que no només ha passat una nit des que te’n vas anar a dormir. Encara que en realitat hagin passat les sis, o set, o vuit hores de son, ha passat tot un any. Ahir te’n vas anar a dormir amb 49 anys i avui, t’aixeques amb 50. Calla, que no ha passat un any! Ha passat una dècada!  

Fer anys no m’espanta (sempre dic que l’alternativa no m’acaba de convèncer). És evident que a ningú ens agrada fer-nos grans: veure com van apareixent les arrugues, les bosses sota els ulls, les taques a la pell. Adonar-nos de com el cos perd fermesa, constatar com les galtes es despengen. Comprovar com cada vegada tenim més cabells blancs per tapar o menys cabells per pentinar. Contrastar que les ressaques et duren una setmana sencera, i que per tenir-ne ja no cal que et passis tota una nit de festa bevent sense parar, sinó que n’hi ha prou amb fer quatre cerveses i anar-te’n a dormir a les dues. Acabar demanant hora al metge perquè aquell doloret a l’esquena -o al genoll, o a l’espatlla- que havies pensat que marxaria sol en pocs dies ja fa setmanes que t’acompanya i està a punt de convertir-se en el teu millor amic. Buscar desesperadament pels racons del teu cervell el nom de la persona que t’acabes de trobar pel carrer i que tan cordialment t’ha saludat i amb la qual estàs mantenint una conversa (i al final, quan us acomiadeu, li acabes dient «que vagi bé, trempat!» o «a veure si ens veiem aviat, reina!»).

Però un dia em llevo i soc conscient que, en una nit, ha passat tot un any. O potser deu. I miro el mòbil i tinc desenes de whatsapp de gent que ha pensat en mi i em felicita. I vaig a treballar i quan vaig a recollir els diaris al quiosc, com cada matí, la Nuri em lliura una bossa amb un «kit de supervivència per superar el teu dia», i quan l’obro hi trobo un parell de Panteras Rosas, un paquet de mocadors de paper, una ampolleta de ginebra, espelmes, globus, serpentines, un nas de pallasso i una nota preciosa. I algú em diu que ha sentit que m’han felicitat a RAC1. I em truca molta gent (entre totes les trucades, la que més m’emociona és la d’en Bruno des de l’hospital). I dino amb la meva família i bufo espelmes. I passades les set de la tarda, totalment enganyada, entro en un bar i em trobo amb una taula d’amics i amigues que ni es coneixien entre ells però s’han conxorxat per quedar i fer una cervesa tots junts per celebrar que faig anys (i entre totes les cares, la que més m’emociona és la d’en Guiu).  

I acabo del dia amb tres rams de flors preciosos, i moltes emocions dins el pit. Absolutament desbordada i amb una barreja de sensacions, d’enyorança, de felicitat i de ganes de plorar. Però m’adono que les ganes de plorar són també de felicitat. Perquè, un any més, d’entre tots els regals que poden haver-hi, m’han tornat a tocar els millors: totes aquestes persones que sempre hi sou, encara que de vegades jo no me n’adoni. Us vull a la meva vida per molts anys, per moltes dècades, més! 

Subscriu-te per seguir llegint