Anormalitats urbanes

Passejar per la ciutat amb ulls crítics pot ser una distracció pel ciutadà corrent i/o el jubilat ociós, però hauria de ser una obligació pels responsables municipals que han de vetllar perquè la ciutat funcioni raonablement bé. Ulls inquiets i observadors veuran, per exemple, una munió de cables que pengen d’una façana en un carrer determinat on segurament la companyia haurà instal·lat el cablejat de la fibra òptica però que, un cop feta la feina, ho ha deixat tot empantanegat amb descura i abandonament (cine Modern, per exemple). Aquests ulls veuran també com alguns contenidors d’escombraries solen estar acompanyats d’andròmines que teòricament haurien d’anar a la deixalleria però que solen aparèixer amb nocturnitat i traïdoria per a desesperació del regidor del ram Eduard Berloso qui, malgrat anunciar sancions pels incomplidors, no sembla pas que això estigui minvant. Naturalment, un passeig reposat també ens portarà a comprovar com la majoria de passos de vianants estan despintats, que les males herbes s’han ensenyorit d’espais urbans fent bona aquesta dèria de la «renaturalització» que ens ha envaït o veurà restes de material de construcció escampats per terra al costat d’una obra a mig fer. Temps era temps, l’Ajuntament tenia encarregada la feina sempre complicada de cercar solucions als problemes relacionats amb les múltiples anormalitats a les vies urbanes de Girona a l’enyorat Pepe Guerrero, servidor públic fidel i eficient que fins poc abans de la jubilació i la seva prematura mort, dirigia amb eficiència i professionalitat unes brigades municipals que a la vegada agraïen no només les encertades vigilàncies sobre el terreny sinó les bones maneres d’encarrilar les tasques que calia endegar en cada cas.

Un altra problema que sorgeix pel que fa a l’abús sovintejat de l’espai públic és la col·locació de taules i cadires a les terrasses que, òbviament s’agreuja en èpoques primaverals i estiuenques. Ja sigui perquè els clients mouen el mobiliari o perquè els propietaris de l’establiment ja els hi va bé guanyar espai vital, el fet és que en molts casos no coincideix amb la llicència donada (plaça Bell-lloc, per exemple). Un altre tema, i aquest és sens dubte molt més greu, són els entrebancs que les persones amb discapacitat es troben sovint en llurs recorreguts per la ciutat dels quatre rius. És un clàssic d’aquestes anormalitats urbanes l’ocupació de les voreres amb elements fixos, especialment pals o fanals que envaeixen «de facto» tota l’amplada sense possibilitat que puguin ser utilitzades per una persona cega o que vagi amb cadira de rodes. Com és possible que a les relativament noves urbanitzacions no es tingués en compte això? Certament que moltes coses han millorat però gairebé sempre ha estat gràcies a l’empenta i la decisió d’entitats com MIFAS que han alertat i pressionat a les administracions públiques perquè garanteixin l’acompliment de les lleis, l’accessibilitat i la igualtat de drets. En una ocasió, el president del Grup Mifas Albert Carbonell denunciava que molts ponts de Girona encara no són accessibles com tampoc ho són un bon nombre de petits comerços on hi costa superar les petites barreres que impossibiliten l’accés. Les discussions i les reclamacions perquè en trens o busos es puguin accionar les rampes per a l’accés de cadires de rodes encara son malauradament un clàssic dels nostres dies com ho són també els cotxes que aparquen damunt la vorera («són 5 minuts...»), el mobiliari urbà cada vegada més invasiu o els patinets i bicicletes circulant per on no toca, uns problemes que diàriament han de sortejar els invidents. En el magnífic reportatge de Meritxell Comas publicat fa uns dies en aquest diari, Isaac Padrós ho deia ben clarament: «quan vas amb bastó et trobes amb tots els obstacles del món». Segur que tots podem aportar-hi el nostre granet de sorra però l’administració hauria de vetllar perquè aquests entrebancs deixin de formar part de la nostra vida diària.

Subscriu-te per seguir llegint