Opinió

Identitats nacionals i immigració

Com tantes coses importants a Catalunya, han passat desapercebudes unes recents declaracions de Jordi Pujol sobre la immigració. Segons l’expresident de la Generalitat, és un dels problemes del «gran desgavell» que té Catalunya actualment. Considera que els catalans estan «amenaçats d’acabar minoritzats» per la baixa natalitat i davant «tanta i tanta immigració». No podem ignorar que Jordi Pujol encara és un referent intel·lectual i polític per a molts catalans.

La immigració, abans la d’altres regions d’Espanya i ara l’estrangera, ha inquietat sempre al nacionalisme català. El mateix Jordi Pujol ja va escriure l’any 1976 el llibre La immigració, problema i esperança de Catalunya, una obra polèmica, a vegades també interessadament tergiversada, que anys després ell mateix va matisar.

Molt abans, el 1917, Antoni Rovira i Virgili, considerat un liberal progressista, havia reflexionat el següent a Nacionalisme i Federalisme: «Quan la immigració és copiosa, la nacionalitat és envaïda per infiltració (...) Sovint trenquen la unitat i la pau d’un país i desvien o barren el camí de son lliure desplegament. Aquells grups poden anar creixent en tal manera que arribin a ésser una majoria i que conquereixin el poder públic. És allò d’hostes vingueren que de casa ens tragueren (...) Nacionalment, el ciutadà d’altra nacionalitat encara que sigui del mateix estat, és estranger».

L’any 2001, en ple segle XXI, l’expresident d’ERC Heribert Barrera va manifestar el següent en una impagable entrevista de Víctor Amela a La Vanguardia: «No és un dret humà instal·lar-se per voluntat pròpia a qualsevol lloc. Jo li preguntaria això a la gent en un referèndum: Qualsevol que arribi aquí té dret a quedar-se? (...) Ningú no m’ha convençut mai que sigui millor una Rambla amb gent de moltes races que únicament amb gent de raça blanca mediterrània». I, per descomptat, Heribert Barrera feia referència a la identitat nacional: «Si segueix aquest flux immigratori, el català desapareixerà. I si desapareix el català, desapareix la identitat catalana».

I el mateix any que l’exdirigent d’ERC feia aquestes declaracions, Marta Ferrusola, esposa de Jordi Pujol i «mare superiora» dels negocis familiars, anava més enllà en una recordada xerrada a la Fontana d’Or de Girona: «El meu marit està cansat de donar-los (habitatges socials) a magrebins i gent així». O que els seus fills quan eren petits «a vegades jugant en el parc se m’apropaven i em deien avui no puc jugar, mare, tots són castellans». Temps després diria en una entrevista a Teletaxi que li molestava que el president de la Generalitat fos «un andalús (José Montilla) que té el nom en castellà». A tot el món, opinions d’aquesta mena mereixen el qualificatiu de xenòfobes i se situen en l’àmbit de la ultradreta.

Només els que porten una bena als ulls o els fanàtics ultranacionalistes que anteposen la identitat nacional a les persones no s’han adonat que el món, globalitzat, s’ha transformat. Aquest mes de gener, el Reial Madrid va disputar un partit sense cap jugador espanyol. I si algun club representa l’essència espanyola tradicional, encara que els clubs de futbol tinguin aficionats de totes les ideologies, aquest és, sens dubte, el Reial Madrid. Només quatre jugadors de la selecció francesa que van disputar el Mundial de Qatar no compten amb avantpassats directes d’altres països. Recordin que l’any 1996, Jean Marie Le Pen, exlíder del Front Nacional, va renegar de la selecció de futbol del seu país per la presència de futbolistes originaris de les excolònies que, segons ell, no representaven la identitat nacional francesa.

Acaba de sortir que Alemanya necessita 100.000 immigrants cada any per sostenir el seu model econòmic. Ni les grans empreses se sap exactament d’on són. Repsol, per exemple, és una empresa, teòricament, espanyola i, de fet, manté la seu social a Madrid, però només un 6,7% del seu capital és espanyol, mentre el 27,6% és del Regne Unit, el 26,6% dels Estats Units i el 13,2% de França. El món ha canviat. El concepte d’immigració ja no és el del segle XIX, ni tan sols el del XX. Cert que la convivència entre persones de diferents cultures és complicada, i més quan alguns fugen de la misèria per guanyar-se la vida, però la responsabilitat dels polítics no és posar portes al camp, sinó gestionar la convivència i fer valer els valors democràtics d’Occident. Com va dir fa temps l’escriptor Günter Grass: «Europa no hauria de tenir tanta por a la immigració: totes les grans cultures van sorgir a partir de formes de mestissatge».

Les anomenades identitats nacionals ja ni són ni seran pures, ni tenen res a veure amb la Catalunya dels Rovira i Virgili, Prat de la Riba o Torres i Bages. Ni tampoc amb la que voldria Jordi Pujol.

Subscriu-te per seguir llegint