L’església i la crisi sanitària

Crisi sanitària i crisi religiosa: així no podem seguir. Aquest era el títol de l’article del professor José Mª Castillo (Religión Digital, 11 de novembre de 2022), on aquest teòleg posava sobre la taula el problema sanitari que estem vivint i patint: l’escassetat de metges i infermeres, els horaris exagerats i inhumans que pateixen i sous molt més baixos que els dels polítics. I això que els sanitaris salven vides i els polítics, (encara que no tots), sovint ens la compliquen i fins i tot es riuen de nosaltres.

El teòleg José Mª Castillo feia referència a l’Església que, en la situació sanitària que vivim, no és capaç de denunciar les privatitzacions i les andròmines d’alguns polítics, que no només no afavoreixen l’atenció sanitària, com es mereixen els ciutadans, sinó que fins i tot fan negoci amb la sanitat. Són els horaris abusius que han de patir metges i infermeres, l’atenció de les urgències per vídeo-consultes, les llargues llistes d’espera, la reducció de professionals de la salut, les deficiències o fins i tot el desmantellament de les urgències rurals i per damunt de tot la menor inversió en Sanitat, fa que la ciutadania no tingui una atenció sanitària més humana, de qualitat i eficient. Com deia el professor Castillo, el problema no són els metges i les infermeres, per altra part magnífics i heroics. El problema està en alguns polítics que gestionen la sanitat.

L’Església, amb valentia, com deia aquest teòleg, hauria d’aixecar la seva veu per denunciar el maltractament dels sanitaris. Jesús parlà sempre amb llibertat i des de la llibertat i posà primer, i per damunt de tot, les persones, sobretot les més necessitades, com ho eren els malalts. Per davant del temple i del culte, Jesús posà al centre les persones.

Per això un bon amic metge, gran professional i amb una gran humanitat, em deia fa uns dies: «Realment és un drama com està la sanitat al nostre país. Sempre se n’ha parlat com un dels pilars de l’estat del benestar, però en realitat no és cap pilar de res, sinó una part nuclear dels drets humans». Aquest amic metge hi afegia encara que «la salut ha entrat en un calaix de sastre polític que encabeix molts camps diferents i la major part, cap de tan bàsic com aquest». I avui la salut, finalitzava aquest amic metge, «ha deixat de ser un dret fonamental, per esdevenir un objecte polític manipulable. Una llàstima!».

L’Església, per a ser fidel a Jesús, hauria d’estar sempre al costat dels més desafavorits, recordant als poderosos i als prepotents, que el Déu de Jesús no és el Déu dels opressors sinó que és el Déu dels oprimits. I amb ells, amb els oprimits, ha d’estar sempre l’Església, defensant-los i convertir-se en la veu dels qui no tenen veu.

Subscriu-te per seguir llegint