Un segle després

La història es va repetint regularment. A vegades és cada mil·lenni, altres, cada segle. El moment actual té aspectes que s’assemblen al que va passar als anys 1920.

El segle XX va començar amb la digestió dels efectes de la Revolució Industrial que s’havia desenvolupat durant el segle XIX: com es repartien els guanys de la nova economia, com evolucionaven les colònies a Àfrica i com es repartia la geografia europea per fer-la més estable. El primer embat va ser la primera guerra mundial, del 1914 al 1918, amb 17 milions de morts. Amb la guerra Europa s’havia quedat sense producció, fet que va ser una oportunitat pels països que no hi havien entrat, entre ells Espanya; també Holanda, Japó i Estats Units. El meu avi fabricava paper a Banyoles amb una mini màquina, 720 kg cada dia, que anava emmagatzemant en un local. Vivia del poc que collia a l’hort de casa seva i dels animals domèstics. Amb la guerra mundial el preu del paper va pujar exageradament perquè Europa no en tenia. Tots els fabricants catalans van fer molts diners, fet que el meu avi va aprofitar per intentar construir-se una màquina de paper a Sarrià de Ter, intent fallit perquè no va tenir prou capital per acabar el projecte. Finalment el 1926 va poder tenir la seva màquina, projecte al qual van seguir encara 3 màquines més.

El que va passar a principis de la dècada de 1920 va ser que la inflació es va descontrolar. A Espanya l’augment de la inflació va ser del 123% degut a l’efecte exportador, però a Europa també, per la reconversió dels països i per l’augment del consum. Aquest augment de la inflació va obligar a prendre mesures de fre a la importació amb un aranzel proteccionista (Llei Fordney-McCumber), que van iniciar una recessió, més alta a Espanya, amb caigudes del 26,5%, perquè la seva capacitat de producció no es va poder exportar. A Estats Units va passar una cosa semblant: a un augment de preus degut al sobtat augment de la demanda post-guerra, la política antiinflacionària amb restricció del crèdit, va provocar que els preus caiguessin un 56% entre 1920 i 1921.

Però els efectes més greus van ser els derivats dels deutes que els països havien contret amb Estats Units per compra d’armament, i sobretot a Alemanya, obligada a pagar els desperfectes de la guerra com a perdedors. Així Alemanya, per poder pagar les indemnitzacions de 33.000 milions als països guanyadors de la guerra, i sense poder exportar degut a les mesures proteccionistes dels altres països, es va veure abocada a imprimir més moneda del que necessitava, de forma que al 1922 el marc ja es va començar a devaluar de forma alarmant. I així va ser com va començar el període híper-inflacionari, en una greu recessió, amb molt atur i malestar social. A principis de 1922 un dòlar valia 160 marcs alemanys. Al novembre de 1923 un dòlar valia 4.200.000.000.000 - ho llegiu bé, 4,2 bilions de marcs. Va ser impossible viure, comprar cap bé com el pa, la carn o el carbó per escalfar a casa. La paga rebuda un dia ja no servia l’endemà. Van escriure: «A una guerra odiada i maleïda la va seguir una postguerra odiada i maleïda».

Aquells anys tumultuosos estan escrits a foc al cervell dels alemanys, formen part del seu ADN, fets que encara avui impacten en la seva política econòmica. Aquells efectes es van frenar pel Pla Dawes el 1924 i el pla Young el 1929, anys en el quals el món va entrar en una gran recessió.

A partir de 1926 ja es comencen a veure símptomes d’una nova crisi que s’intensifiquen el 1927 i 1928: caiguda de preus agrícoles i de matèries primeres, augment d’atur industrial, pèrdua de consum, crisi de construcció i del sector immobiliari, fallida de moltes empreses, tipus d’interès molt alts per especular en borsa que retreuen crèdits per inversions productives... tot plegat acaba amb la crisi de la borsa americana de 1929, que contamina la resta del món.

Alemanya encara no havia superat el seu profund problema d’hiperinflació i d’atur (6 milions d’aturats el 1932), entrant en una ruïna comercial i amb una inestabilitat política que explica l’arribada al poder del nazisme el 1933. Els acords de la conferència de Gènova del 1923 van ser paper mullat, i la conferència de Londres de 1933 tampoc va reeixir en res positiu, certificant encara més proteccionisme amb aranzels. Els bancs van començar a tancar arreu i les polítiques deflacionistes i el proteccionisme econòmic van frenar el comerç internacional fins un 60% el 1935.

La crisi va reduir la demografia d’Europa, amb menys naixements i més mortalitat per mala alimentació i més malalties, aspectes que van reforçar idees d’alguns països segons els quals el problema era d’excés de població, interrompent les entrades d’emigrants i fins i tot expulsant estrangers o jueus en el cas d’Alemanya.

Ja sabem com acaba tot aquest desordre de la primera meitat del segle XX, en la segona guerra mundial, amb uns 55 o 60 milions de morts, amb l’horror de l’holocaust i amb la separació d’Europa en dos blocs impermeables. La solució es va trobar finalment en els acords de Bretton Woods de 1944, amb 44 nacions participants. Aquell acord va suposar un període de benestar econòmic fins el 1973, pel primer xoc petrolier, i fins el 1978, pel segon xoc, que va trencar definitivament el model econòmic post-guerra.

La semblança amb els dos segles és notable: retraïment de l’economia mundial el 2019, xoc de pandèmia el 2020, augment desmesurat de la demanda el 2021 i 2022 que acaba amb una gran inflació, polítiques de control d’inflació amb augment dels tipus d’interès que portaran a una recessió, inici de polítiques protectores de fronteres... tot això amanit amb un canvi climàtic que fa perdre producció agrària i impulsa cicles migratoris que s’intenten frenar.

La pregunta és: caldrà una nova catàstrofe per arribar a un altre acord internacional com el de Bretton Woods per posar ordre a una situació que ja es veu fora de control? No som prou intel·ligents per aprendre de la història de fa 100 anys i anticipar-nos als temps?

Subscriu-te per seguir llegint