Tots valem la pena

Benvolgudes persones, voldria explicar-vos un sentiment molt recurrent en el món que ens trobem, al mateix temps que poc exterioritzat. Es tracta d’una qüestió poc agradable. Una percepció irreal, fins i tot incongruent. Però verídica i irrebatible. Per això m’insto a compartir-la. Us parlo d’una petita part de tots nosaltres. Una porció que en alguns casos, pel context que ens envolta es pot engrandir una mica. Una mica més, encara més, fins que pot decidir ocupar-nos de forma totalitària. Es tracta d’un sentiment de recança constant sobre un mateix. De tristesa. D’incapacitat. Es tracta d’una tanca. Una tanca amb un cartell on s’hi troba escrit: «no es pot seguir endavant». És una negació a trobar la part positiva de tu. Prohibit creure’t capaç. Ni se t’acudeixi en cap cas pensar que pots sentir-te útil en alguna cosa dins aquest món. Frenem?

Potser no ens cal pensar tant en si som capaços de fer determinades coses. Potser tampoc cal perdre energia en comparar-nos amb persones que considerem triomfadores. Potser només ens cal fer camí. Potser la clau està amb que els èxits no ens degradin en excés i allò que no ens surti tan bé com voldríem ens permeti aprendre’n i millorar. Però no ens podem permetre un tsunami en la nostra contra. Necessitem força i esperança. No amb el món. Sinó amb nosaltres mateixos. Perquè nosaltres mateixos som precisament els qui definim l’espai i el temps, i en definitiva el mon on vivim. I aquest poder és innegable per qualsevol persona. I per tant ha de ser el nostre pa de cada dia. Sentir-nos amb possibilitats i capacitats. Perquè tots valem la pena, i no ens podem permetre perdre’ns. T’estimo.