El tren que mai es va aturar

Un molt bon amic em va explicar fa unes setmanes que sabia de bona font que Carles Puigdemont volia tornar a Catalunya i que estava convençut -el meu amic- que ho faria aviat. Com sempre en aquestes ocasions vaig arrufar el nas. Tinc per costum fer-ho des del dia que em vaig creure el que havia dit l’expresident de la Generalitat; que si guanyava les eleccions, tornaria. No només me’l vaig creure, sinó que en les converses on em preguntaven què en pensava, els assegurava que estava convençut que ho faria. No va ser així en aquella ocasió, ni en cap de les posteriors en què ens vam trobar en la mateixa situació. Vaig deixar d’aplicar la lògica a les declaracions dels polítics i vaig deixar de creure que algun dia veuríem Puigdemont trepitjant Girona. Per tant, tampoc em vaig creure el que em deia el meu interlocutor. O millor dit; no em vaig creure el que li havien dit, tot i que no tinc cap dubte que l’expresident té ganes de tornar perquè és el més natural del món.

Però hi ha moltes circumstàncies que ho impedeixen i n’hi ha una que és especialment important. El magistrat del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, no el deixarà escapar fàcilment perquè el considera la cúpula del procés i ja se li ha esmunyit de les mans massa vegades. S’ha especulat molts cops sobre un possible pacte entre l’expresident i el govern central que li garantiria una tornada suau. Aquesta solució, si s’ha plantejat o treballat mai, també és força impossible, a menys que en l’equació no hi aparegui l’estament judicial i sobretot el jutge. No penso que el Suprem estigui saltant d’alegria amb la decisió de derogar el delicte de sedició, tot i que en el fons li ha posat les coses més fàcils a Llarena en obrir-li un camí nou, de cara a una enèsima petició d’extradició. Ningú sap tampoc exactament què pensa el magistrat, malgrat que el que si és segur és que vol Puigdemont afrontant el que ja van fer molts dels seus companys en el judici del procés.

Un polític em va explicar fa uns dies que creu que Puigdemont està atrapat en la seva pròpia xarxa i que els assessors que el rodegen no li fan cap favor. Ans al contrari. Que les seves decisions estan molt supeditades a aquest entorn de personatges que l’assessoren mirant més per als seus interessos particulars que no per als de l’expresident. La situació el debilitaria de tal manera que no el faria pensar amb claredat. No dubto que pot ser veritat i més veient que l’exconseller de Cultura i actual diputat de Junts, Lluís Puig, ha canviat l’advocat Gonzalo Boye per l’exconseller d’Interior i també lletrat Miquel Sàmper. No s’ha detallat el per què d’aquesta decisió, però és fàcil interpretar que l’estratègia de Boye (que representa Puigdemont, Antoni Comín i Clara Ponsatí) no acaba de convèncer Puig. Algun dia potser sabrem la veritat d’aquest canvi significatiu que ha trencat una altra unitat de l’independentisme, la dels polítics de Junts a l’estranger.

Insisteixo a qui em fa la reflexió, que Puigdemont és un tipus llest, que veu a venir els esdeveniments amb antelació -sobretot si l’afecten- i que és tant capaç d’adonar-se que està atrapat en una xarxa com de buscar-ne la sortida. Un altre debat és si ara està en condicions de decidir el seu futur, o no. Això ho sap ell i molt probablement poques persones més. Sigui el que sigui, la pilota està des de fa mesos a la teulada del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i totes les parts estan pendents de la decisió que determinarà els marges que tenen els estats per rebutjar una euroordre. Les pistes que hi ha fins ara no auguren una sortida airosa per Puigdemont i la resta d’acusats del procés i digui el que digui l’alt tribunal europeu, hi haurà canvis. Passaran coses i algunes ens sorprendran.

Alguns especulen que si Puigdemont torna, es reactivarà el procés fins al punt més àlgid, que milers de persones tornaran a sortir al carrer i que es reviuran escenaris de 2017. Penso que no. La vida no té res a veure amb la d’aquella època i molts dels que esperaven un trencament definitiu han vist que el tren -si és que va existir mai- va passar de llarg.

Subscriu-te per seguir llegint