L’article

L’article és un gènere de periodisme d’opinió, que acostuma a anar signat, i consisteix en un comentari de certa extensió de contingut variable en una publicació periòdica.

A la meva edat i després d’una llarga experiència com a articulista encara em fa por el paper en blanc, temo que no sabré escollir els mots adients per expressar la idea. Omplo l’espai del silenci blanc amb molta cura i em costa arribar a la frase final que ha d’arrodonir el text. Crec que he estat de molta sort pel fet que el Diari de Girona publiqui cada dimecres la meva opinió.

Escriure un article presenta dificultats, que augmenten si pretens canviar de tema setmanalment. Si quedes estancat et pengen l’etiqueta de ser un comentarista polític, de folklore o d’ensenyament. Per altra banda, tostemps tinc present al lector i em pregunto si el complaurà el text i voldrà tornar a llegir un nou article.

M’agrada presentar un tema diferent cada setmana i així ho vaig fent des que vaig iniciar-me. El director, en Jordi Bosch, em va deixar triar el dia de la setmana i no sé massa bé perquè vaig decidir sortir el dimecres.

No sabria dir si fas amics o enemics publicant textos, el que sí puc explicar és que vaig estar a punt de ser víctima d’una estafa d’un lector. Tot va començar amb una trucada a casa. Una veu d’un senyor gran, amable i educat, es presentà amb el nom Miquel i em va felicitar per la qualitat dels articles.

Els fets van anar d’aquesta manera. Després dels elogis i d’assegurar-me que llegia assíduament el que anava presentant, amb veu trista em confià que li havia sortit un problema inesperat i havia pensat amb mi perquè considerà que el podia ajudar.

Una hora després em reunia amb ell i quan entrà en el meu cotxe vaig sentir un baf de conyac que no m’agradà gens. Va exposar-me un llastimós assumpte familiar. Un seu net ingressat en un hospital privat de Barcelona estava sotmès a operacions quirúrgiques cares perquè patia una greu malaltia i no els quedaven diners per la seva recuperació definitiva. Em va demanar si podia contribuir-hi. No portava diners i m’ho volia pensar.

Abans de tornar a casa vaig anar a la carnisseria, pel carrer em vaig trobar a un home de negocis, en Joan, i li vaig explicar el que m’acabava de succeir. És una estafa, et vol aixecar la cartera.

Li vaig comentar a l’Octavi, el carnisser. Agustí, ni un duro, és una enredada, un senyor no demana calés a qui no coneix.

Abans d’entrar al meu pis li vaig consultar a una veïna, la Rosa, s’entendrí i remarcà que era molt humiliant per a un senyor haver de demanar caritat a desconeguts per salvar el net d’una mort certa. Al cap de poc va arribar la meva dona, la Montserrat, i li vaig contar el que m’havia passat i ella, plena de bons sentiments, també li prestaria diners. Tanmateix, va ser qui suggerí que telefonés al director del diari per si sabia qui era aquest home. El que es posa en evidència és que les dones són més ben pensades que els homes.

Al cap de res de parlar amb en Narcís Planas va ser ell que va continuar contant el que havia passat per acabar dient: «ja ha robat diners a un mossèn que escriu al diari i ho va intentar amb dos col·laboradors més. Engega’l. És un farsant. Juga amb la bondat de les persones. Tot Girona el coneix; es dedica a assaltar la bona gent per anar amb la seva senyora a bons restaurants».

L’endemà quan em va telefonar em vaig limitar a contestar que no el podia ajudar i que desitjava que es recuperés com més aviat millor el net.

Cinc mesos després em va tornar a telefonar, em va felicitar pels articles i em va pregar si el podia atendre perquè necessitava ajuda per a un afer familiar molt greu. Aquesta vegada li vaig retreure la seva mala acció i que era un poca-solta. Com que estava enfadat vaig decidir publicar un article moral sobre aquest fet explicant com havia anat tot plegat per advertir als lectors.

Aquella setmana moltes persones em van trucar per fer-me saber que n’havien estat víctimes. Una amiga meva em va contar que el seu home, professor de la Universitat de Girona, se’l va trobar pel carrer i davant del drama anà al banc i li oferí el sou de la nòmina que li acabaven d’ingressar.

Aquest cas que he descrit queda compensat amb moltes satisfaccions. Dues en especial em van complaure molt.

Un senyor va convidar-nos a passar uns dies en el seu càmping de muntanya en el Ripollès agraït per un article.

Havia escrit un article sobre els càmpings que van aparèixer en els països del centre d’Europa com una opció vacacional per la gent amb poc recurs econòmics. Quan els dies de solaç foren de trenta dies, molts governs s’adonaren que la classe treballadora no podia sortir de la ciutat perquè no tenien mitjans pecuniaris per costejar-se un hotel i els restaurants. Facilitaren la creació de càmpings i fins estimularen als ajuntaments a crear-ne. A França molts pobles disposen de càmpings municipals.

D’aquesta manera va aparèixer el primer turisme de masses. A l’Estat espanyol perdura el prejudici de pensar que muntar una tenda és de pobres. Ara una part de la classe mitjana compra furgonetes equipades i lloga bungalous si vol anar de vacances.

Per haver elogiat les cireres com una fruita excel·lent vaig rebre una simpàtica carta de l’organitzador de la Fira de Cireres de Llers i si hi anava me’n regalarien un cistell ben ple.

És una sort que et llegeixen lectors tan amables.

Subscriu-te per seguir llegint