Quan falten quatre mesos per a les eleccions municipals, la maquinària electoral es comença a posar en marxa i s’encara una precampanya que tot fa pensar que serà més intensa del que és habitual.
Tot i els dubtes que es plantegen, hi ha una certa estabilitat general que només pot trencar-se per les dinàmiques locals. Sembla que, a diferència de les conteses electorals anteriors, enguany el mapa polític català està bastant estabilitzat amb una consolidació prou clara dels partits habituals i res fa preveure grans irrupcions generals. Sí que hi pot haver algun factor particular que trenqui la tònica general per la pròpia lògica local. Segurament ERC i PSC parteixen amb cert avantatge, però res fa pensar que JxCAT no estigui fort en els seus espais habituals i que els Comuns i la CUP no es resituïn en els seus entorns. Sembla que la lògica espanyola farà que el PP recuperi protagonisme a costa de Ciutadans i que VOX consolidi el seu espai. A partir d’aquí, també sembla que les opcions independents a nivell local continuaran augmentant representació. El que sí que sembla evident és que més enllà dels resultats, els pactes electorals estan molt més oberts que fa quatre o vuit anys. Un cop el procés ha perdut força s’han trencat els blocs i hi haurà moltes més opcions de pactes. Intueixo que hi haurà més tripartits i més sociovergències que al 2019. I pel que fa a les majories absolutes, continuaran existint però seran l’excepció a la norma.
També tenim bastant clar quins seran els temes de campanya. L’escenari sembla més compartit que fa quatre anys: inseguretat, reactivació econòmica, neteja, mobilitat, manteniment de l’espai públic i serveis públics. En definitiva, la quotidianitat, el millorar el dia a dia serà determinant en les eleccions d’aquí a quatre mesos.
Però si és important el millorar la qualitat de vida dels pobles i ciutats, també ho són els projectes clars a anys vista. L’elector, d’una manera inconscient, és capaç de captar qui és que pot resoldre millor els problemes del dia a dia però també qui té un horitzó de ciutat més sòlid i engrescador.
Això anirà de millorar el dia a dia, però amb el dia a dia no n’hi haurà prou. I no és per què ho digui jo sinó perquè un problema molt compartit en la majoria de governs municipals és que, o bé no tenen rumb o bé són incapaços de transmetre’l. I aquests darrers quatre anys, el problema s’ha aguditzat.
Certament, seria just trencar una llança a favor dels alcaldes i alcaldesses que han hagut de governar amb una pandèmia inesperada que ho ha paralitzat tot durant gairebé mig mandat. Aquesta haurà estat una legislatura molt curta si parlem de projectes ja que la paràlisi administrativa que va suposar la covid-19, més els esforços de tot tipus esmerçats en fer-hi front i combatre’n les conseqüències, ha fet que realment només s’hagi pogut centrar en projectes més enllà de la pandèmia el darrer any i mig. I això també és injust. Però el que deia, més enllà de la quotidianitat, les ciutats, els pobles necessiten horitzons de futur, projectes compartits que ajudin a entendre cap a on ha d’anar el municipi i a què s’aspira en els propers anys. I és aquí on haurien d’estar els esforços dels candidats i candidates que es presenten a les eleccions el proper mes de maig.
Deixar de pensar en programes electorals i obsessionar-se en el projecte. La pregunta és clara: cap a on ha d’anar el municipi en els propers anys? De què viurem com a municipi en els propers anys?
Aquestes són les preguntes clau i les respostes són imprescindibles. Després ja vindran les propostes per millorar la quotidianitat, després ja vindrà el programa electoral.
Si ens hi fixem, les ciutats que funcionen, les ciutats que han anat bé, són aquelles on hi havia un projecte de ciutat clar, on el lideratge municipal sabia cap a on volia anar. I és que l’èxit o el fracàs de les ciutats no és immediat, es necessiten anys per a fructificar. Si sabem cap a on volem portar el municipi, és possible que al cap dels anys hi arribem. Si no, és impossible.
I un altre ingredient important és tenir la capacitat de teixir complicitats amb la societat civil, el ser capaç de compartir aquesta visió de futur. Perquè així és com es consoliden els projectes i passen de ser projectes d’una part a ser un projecte de tots.
Tampoc és menor entendre que la majoria de candidats i candidates es presentaran a les eleccions sense cap tipus de projecte. Amb una «llista de la compra» de propostes encaixades en un programa electoral, però sense cap horitzó que els hi doni sentit. Justament per això, qui pensi en gran, qui pensi lluny, tindrà avantatge.
