Miquel Santaló, la plaça anònima

Divendres passat, 27 de gener, a la sala d’actes de la Fundació Valvi vam presentar el llibre de Xavier Carmaniu Mainadé: Miquel Santaló Parvorell, republicà total (Girona-Cassà de la Selva, Ed. Gavarres-Fundació Valvi, 2022).

Hi vam intervenir el professor Salomó Marquès Sureda, l’autor i jo mateix, que havia escrit el pròleg del llibre. Tots vam subratllar la importància del personatge, el seu pes en la política gironina i catalana, la seva dimensió internacional. El llibre és una aportació cabdal al coneixement de qui fou el primer alcalde republicà de Girona (1931-1933). Amb el llibre de Carmaniu es completa la biografia de Miquel Santaló, es ressegueix la seva trajectòria professional com a geògraf, com a mestre i la seva trajectòria política. Coneixem els seus viatges d’estudis a l’estranger (França, Bèlgica, Suïssa) i la seva itinerància per les poblacions de la demarcació de Girona en una campanya permanent d’activisme polític. El gruix central del llibre consisteix en un estudi textual i ideològic dels articles polítics que Miquel Santaló va publicar en el diari republicà de Girona, L’Autonomista, propietat de la família Rahola. Destaquen tres etapes en la vida de Miquel Santaló: primer una etapa de formació com a geògraf i d’iniciació a la política republicana fins a 1931; en segon lloc el període àlgid de l’activitat de Santaló durant l’etapa republicana (1931-1939) i finalment la seva actuació a l’exili (1939-1962).

El llibre de Xavier Carmaniu completa i arrodoneix els coneixements que ens havien transmès amb anterioritat Joan Puigbert, Pere Cornellà, Josep Clara amb els seus treballs sobre la bibliografia de Santaló i la seva projecció com a geògraf, el mateix Salomó Marquès amb una biografia publicada a Lleida (Pagès editors) i a Mèxic (Guadalajara, Colegio de Jalisco) i més recentment Jordi Galí i Farrés amb el seu llibre sobre els Alcaldes de Girona, 1931-1939, publicat per l’Ajuntament (Col.lecció Girona biografies, 2016) amb una introducció de Josep Clara.

Així doncs, no falten ingredients bibliogràfics per a perfilar la figura de Miquel Santaló i Parvorell (Vilaür, 1888-Guadalajara, Mèxic, 1962).

Però l’abundància d’estudis no es correspon de cap de les maneres amb el reconeixement públic i explícit que ha merescut a l’imaginari gironí en Santaló. És veritat, i així ho vam remarcar a la presentació del llibre, que té una plaça dedicada a la ciutat. Una plaça que representa la recuperació per a la vida col.lectiva d’una petita part d’un espai que durant molts anys havia estat sostret al gaudi i a les mirades dels gironins darrere les tanques del convent de les Adoratrius. Però a la plaça on es situa l’entrada principal de l’Hotel Carlemany la constància de la dedicació a Santaló de l’espai és mínima i escassa. L’endemà de la presentació del llibre vaig voler anar a comprovar en el lloc com consta la figura de qui fou alcalde de la ciutat: hi ha una única placa a la cantonada est de la plaça amb el carrer de Joan Maragall; abans de trobar-la vaig veure com a mínim dues plaques dedicades al bisbe Tomàs de Lorenzana i dues més dedicades al poeta Joan Maragall. La placa diu «Plaça de Miquel Santaló i Parvorell, polític i pedagog, 1888-1962». Les dates més difuminades i gairebé esborrades. Cap referència a la condició d’alcalde, cap referència a la mort a l’exili. Res més en tota la plaça.

Crec doncs que ara que ja no queden gaire llacunes en el coneixement de Miquel Santaló i Parvorell la seva memòria hauria de concretar-se amb un panell memorialístic, amb dades i fotografies, amb alguna constància gràfica més explícita al voltant del parterre central i potser també amb una escultura semblant a la que es va instal·lar davant de la Casa de Cultura dedicada a Laureà Dalmau.

Com a complement potser es podria reeditar el seu estudi de 1923 Per l’estudi de Catalunya. Assaig monogràfic: El Gironès.

És també un deute i un deure moral i d’una urgència peremptòria l’edició dels dietaris del periple cap a l’exili que van escriure els seus fills i que es conserven amb molta altra documentació a l’Arxiu Municipal de Girona fruit de la generositat de la filla Adelina Santaló i de les gestions de Salomó Marquès.

Santaló fou: diputat provincial (1923), fundador d’Esquerra Republicana de Catalunya (1931), Alcalde de Girona (1931-1933), Conseller adjunt del govern provisional de la Generalitat (1931), Diputat a les Corts Constituents (1931), Director de l’escola de mestres i mestresses de la Generalitat (1932), Ministre de Comunicacions (1933), Conseller primer de la Generalitat (1933), Diputat a Corts (1933 i 1936), el 1936 Copresident del comitè antifeixista de Girona, Comissari del rectorat de la Universitat de Barcelona per a l’ensenyament, President de la Comissió del Patrimoni Artístic i arqueològic de les comarques de Girona, el 1937 vicesecretari de la Diputació permanent de les Corts i Vicepresident tercer. Acabada la guerra civil i exiliat primer a França i després a Mèxic fou Ministre d’Instrucció Pública del Govern de la República a l’exili (1945 i 1947). Fou el representant del president Irla per a Amèrica Llatina i en contacte amb Carles Pi-Sunyer i amb Josep Tarradellas responsables d’ERC a l’exili mirant de gestionar la crisi dels exilis.

He volgut acabar amb la relació de les responsabilitats polítiques de primeríssim nivell que Miquel Santaló exercí i que configuren una trajectòria excepcional en un temps convuls. No sé si calen més arguments per reivindicar una figura que viu encara ara en l’ostracisme i la ignorància i que dona nom, mig clandestinament, a una plaça de l’Eixample de la ciutat de la que fou el primer alcalde republicà.

Subscriu-te per seguir llegint