Opinió

Temps verbals (els meus)

Present més que perfecte. La Maria, la Bea i la Salo em vénen a buscar, com m’havien dit, el dissabte a les 8 del matí per anar-nos-en de cap de setmana. La sorpresa salta quan em deixen anar que tot el que fem al llarg de les 36 hores que passarem juntes està a les meves mans. «És un tria la teva aventura», diuen, mentre em planten davant quatre possibles destinacions. El cap m’explota. Com pot ser? No han reservat allotjament? No sabem on dormirem? Per un moment, el pànic em domina. Però escullo on anirem: cap al mar. Cada vegada que cal fer alguna cosa, em proposen diverses opcions. Un apartament al centre o un hotel rural? Ballar sevillanes o fer un tast de formatges? Demanar el telèfon a un noi o picar timbres? Un massatge o sortir a passejar les quatre amb una perruca de colors? Anar a la bolera, al bingo o inventar-nos històries? Fer un gintònic tranquil o sortir de festa? Tot flueix. L’única cosa que mai podria triar és estar sense elles.

- Futur previsible. Demà, dissabte 4 de febrer, a les 12 del migdia, seré a la Casa de Cultura de Girona. S’enceta l’XI Setmana dels Rahola amb un acte que no em perdria per res del món: una conversa amb el gran Emilio Morenatti, fotoperiodista guanyador d’un Premi Pulitzer (entre molts altres guardons). I dilluns serà el torn d’un altre paio que admiro molt: en Manel Alías, que acaba de rebre el Premi Nacional de Periodisme per la seva cobertura de la guerra d’Ucraïna, de la que ens explicarà alguns episodis. I encara quedaran l’Alba Sidera parlant del feixisme, l’Eloi Vila, que ens conduirà pels camins de la memòria històrica, i l’economista Santiago Niño Becerra, que potser sabrà com ho hem de fer per sobreviure a la crisi. I la traca final, en Marc Giró presentant la gala de lliurament dels Premis Carles Rahola de Comunicació Local. Se’m gira molta feina... Però càrrega que plau, no pesa.

- Passat perihipnòtic. Dimarts, per raons que ara no vénen al cas, em vaig trobar asseguda en una butaca de l’Ateneu de Banyoles, en la sessió inaugural de la 4a edició del molt recomanable cicle «Cinc cèntims de creació local». Però no entre el públic, sinó a l’escenari, amb un micro a la mà (crec que trobareu poques persones que odiïn tant com jo parlar en públic), i entre dos gamberros que fa molts anys que conec i que adoro: l’Iñaki (el protagonista de la vetllada) i en Pep. El públic es va rendir des del principi al carisma de l’Iñaki, i això ho va fer tot molt més senzill. La trampa per haver acabat en aquesta situació me la va parar en Pep, que sap perfectament el carinyu que els tinc a tots dos i que no podria dir que no. Per sort, ells són grans amics i s’entenen tan bé que a mi quasi no em va fer falta intervenir. I vaig riure molt, moltíssim, perquè són homes brillants, de conversa intel·ligent, resposta ràpida i anècdotes infinites. Genis i farsants, alhora, els dos. I encara a l’escenari ens acompanyava en Josep, més mesurat, un contrapunt absolutament necessari per endreçar una mica el caos hipnòtic que creaven els altres dos.

Subscriu-te per seguir llegint