D’indesitjats a imprescindibles

L’acord de govern signat per ERC i JxCat se’n va anar en orris pel que fos, encara que tothom hagi assenyalat Laura Borràs, cessada de la presidència del Parlament de Catalunya en aplicació del seu Reglament. Can JxCat és un residu del procés on s’hi aboca el millor de cada família. Amb tot, però, havia estat l’antic portaveu dels republicans al Congrés dels Diputats, en Joan Tardà, qui va vaticinar que l’entesa no donava per gaire res. Ho va dir sense embuts: «Serà un fracàs i un Vietnam diari». Mossèn Oriol Junqueras no va gosar desautoritzar-lo, senyal inequívoca que pensava el mateix. Al cap i a la fi, qui més qui menys sabia que allò no era un matrimoni. Ni van passar per la vicaria, ni tampoc pel jutjat, ni menys pel notari com feu l’Artur Mas. Allò va ser un aparellament de conveniència. L’amor no existia, però sí les ganes de procrear. Més o menys com en Pablo Iglesias i la Irene Montero, però sense casoplón a Galapagar, municipi amb estil situat al costat del parc natural del Guadarrama. En el seu moment, seguint el camí assenyalat per en Tardà, ja vaig dir en aquest diari que tampoc jo els hi veia futur, afegint-hi que més aviat que tard es trencaria l’entesa i que aleshores seria el PSC qui sortiria per evitar la caiguda lliure d’ERC i unes eleccions avançades. És el que ha passat aquesta setmana.

En aquells moments, pel febrer de 2021, ERC i JxCat varen llençar una fàtua contra el PSC de Salvador Illa, gran guanyador de les eleccions, per la qual se’ls feia fora de qualsevol avinença de present i de futur. A la fàtua se la va batejar com a «cordó sanitari». Republicans i juntaires acabaven de perdre 712.475 vots respecte dels comicis de 21 de desembre de 2019, però estaven bojament encantats d’haver-se conegut. Uns, a la presó; altres, quan l’encesa de contenidors; i, els sobrants, des de casa estant mirant «la seva» TV3. Què havia fet el PSC per rebre la maledicció de tant creguda gent? Doncs dues coses: influir en el PSOE a l’objecte de què l’aplicació de l’article 155.1 CE a Catalunya no fos tant severa com la pretesa inicialment pel PP i que es negués a la intervenció de Catalunya Ràdio i TV3, cosa que li fou «mortalment agraïda» quan el president Mariano Rajoy va convocar les autonòmiques de desembre de 2017, i, en segon lloc, intentar salvar la convivència existent a Catalunya abans de què quatre sapastres embogits declaressin unilateralment la seva independència.

Del «cordó sanitari» decretat contra els socialistes ningú se’n recorda. Ni tan sols va sortir en la aristotèlica trobada d’en Joaquim Nadal i Farreras, exsocialista de casa bona, amb l’alumne Quim Ayats, candidat a l’alcaldia de Girona per ERC, a la plaça de la Independència, momentum en què el primer no va saber recordar al segon una de les sentències més cèlebres del pensador grec: «El càstig del gira banderes és no ser cregut, encara que digui la veritat». Doncs això mateix li ha passat al president Pere Aragonès. S’ha agenollat, i amb ell tot el congrés nacional d’ERC, davant el PSC implorant el seu suport als pressupostos del govern català per a enguany. Vist que als hereus dels màrtirs (de conya, clar) Francesc Macià i Lluís Companys es troben en minoria absoluta al Parlament i que haver contribuït a l’aprovació dels pressupostos de l’Estat li donen felicitat (i tranquil·litat) a Pedro Sánchez fins les eleccions generals de desembre, els republicans havien de triar entre l’acte de contrició respecte del volgut i no aconseguit aïllament del PSC o dissoldre el Parlament i anar a unes noves eleccions autonòmiques. En aquest darrer supòsit, hi anirien amb un full en blanc com a compte de resultats i enlairant una pancarta on es llegiria «Hem fracassat estrepitosament. Disculpi’ns». JxCat ja es fregava les mans.

El PSC d’en Salvador Illa ha sabut esperar l’arribada del desfici anunciat per en Tardà i que tots els líders d’ERC coneixien des del minut zero. Els de JxCat són inestables. Els més espavilats foren, com sempre, els de la CUP, que no esperaren, com sant Pere, l’arribada de la tercera pregunta, sinó que en el primer revolt els van deixar anar. Allò era un vesper del qual convenia allunyar-se com més aviat millor. En Comú Podem, socis alhora de Podem i del PCE de Yolanda Díaz, va creure arribat el moment de retornar a l’executiu, doncs els seus majors seran boliviarans i comunistes, però no ximples. De totes maneres, els republicans sabien que no els aportaven la majoria absoluta que precisa Aragonès per a l’estabilitat del seu Govern. En conseqüència, els socialistes han passat de ser uns indesitjables a uns imprescindibles i decidiran ells quan acaba aquesta legislatura.

L’Illa és ja el polític català més valorat. Va saber gestionar encertadament l’epidèmia del Covid-19 amb la seva serenitat i el trasllat d’aquesta al conjunt de la ciutadania. Ha conduït al PSC pel camí de la calma, de l’assossec i de la seriositat com a grup a l’oposició malgrat haver guanyat clarament les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. I els socialistes, ara, s’enlairen per l’aposta per la concòrdia que varen fer en uns moments on la terrible ànima de confrontació que acompanya els catalans a intervals s’imposava. De fet és l’única formació catalana amb mentalitat de govern. La resta, inclòs el comandament de la Generalitat, és una passarel·la de folklòrics i d’avis amb ganes de presumir de nou, oi Nadal?

Subscriu-te per seguir llegint