El misteri de Villalta

El poder de l’alegria és la creació implícita del seu misteri: el dolor. L’alegria oculta el patiment. L’alegria cega una vista completa de tots els infortunis. Les fonts s’ocupen d’un sofriment que no té un relat únic i d’un dolor inversemblant.

A vegades, l’alegria és en si mateixa també un misteri perquè s’esdevé d’una manera incomprensible, enmig de vides sobrevolades constantment per l’infortuni i el dolor. Persones que l’entenen com un dogma que transita per una via diferent de la de les desgràcies.

Fa anys hi havia un torero que es deia Nicanor Villalta. Un torero que va viure les seves millors temporades a les places entre el 1925 i el 1928. Un torero nascut a Cretes el vint de novembre de 1897 i que va morir el 1980. Avui és un torero pràcticament oblidat. Només alguns entesos saben qui va ser. Mentre és víctima d’un món que no és el seu, el torero aragonès brinda un últim toro a la seva persona. El públic som els que volem saber qui va ser Nicanor Villalta. Els entesos no hi són, ni els contemporanis del torero. Tots ells ja van presenciar aquesta corrida amb el mateix desenllaç, i ningú l’arribà a conèixer del tot i tots saben que a les places va triomfar i així el recorden. Aquesta és l’última, perquè després dels contemporanis, els entesos i els que no sabem com hem arribat aquí, no ve ningú.

La història de Nicanor Villalta corre dispersa entre pàgines web. Els toros que va matar parlen dels seus triomfs. Aquests toros tenen noms, com les places on van caure, com el número que eren i els enganys que van patir. Hi havia una vegada un torero molt alt que va triomfar i moltes tardes de cròniques que es poden llegir i encara avui parlen d’El Coloso de Cretas. Tanmateix, quan el deixen a terra els que l’havien fet sortir a collibè de la plaça, les cròniques parlen de misèries. Però les seves misèries canvien segons l’article. En cada nova entrada que no va de toros, noves informacions del seu patiment, noves penúries. El seu infortuni navega en la vaguetat de les històries disperses, no corroborades. I Nicanor entra a matar la mort amb la seva alegria. Una mort amb banyes tacades de ruïna, amb cicatrius d’immigrant i d’amagatall, amb la ceguesa perillosa de la malaltia d’un fill i l’abandó de la mare i la dona. Una mort eterna que és perillosa i imponent. Però Villalta va ser el millor matador de la seva època. I el públic, quan el torero ha rematat la sort suprema, observa que la seva alegria li ha sobreviscut. L’alegria del torero a collibè ha enganyat la mort que era de patiment. No era fals tot allò de les portes grans de Madrid, perquè el torero ha aparegut quan tocava. I el patiment que malfereix el record per sempre més, que es volia convertir en la seva mort eterna, està ajagut en un racó de la plaça. Al mig, Villalta somrient s’ha convertit en la meva imatge d’ell. El públic ha llençat els barrets a la sorra i fa volar mocadors blancs. És l’última cursa i la més important, però és l’última. L’oblit s’emporta Villalta que somriu. El toro mort ningú sap on és.

Subscriu-te per seguir llegint