Crònica negra

Dilluns passat vam comprovar a Girona la força d’un dels gèneres periodístics i literaris més vius malgrat que sovint els protagonitzin difunts. La Tura Soler i en Jordi Grau, degà aquest darrer dels periodistes gironins, presentaven amb gran expectació a la Casa de Cultura el Sense Càstig. Deu crims impunes. El títol ho explica tot. No només els casos no resolts sinó també aquells que ja son «cosa jutjada» tenen matisos, girs insospitats, aparició de terceres persones, etc. Que permeten desenvolupar tesis alternatives i mantenir algun element de misteri que per lleuger que sigui faci sobrevolar l’ombra del dubte.

Un dels casos que apareixen al llibre és la irrupció d’un sicari l’octubre de 1984 a un reservat d’un restaurant de Santa Coloma de Farners. Estaven reunits un grup d’empresaris del gremi dels fruits secs. Va preguntar per Josep Corvera, a qui anomenaven el rei dels pinyons i el va matar a trets de pistola. Es van produir judicis i condemnes, però mai va quedar del tot aclarit. És un cas molt conegut. El fet és que dilluns, un cop presentat l’acte, es va donar la paraula al públic. Una persona es va identificar com a fill de l’empresari assassinat manifestant que tenia proves de qui havia matat realment al seu pare i, sobretot, de qui era l’inductor. Va faltar poc perquè entrés en detalls, però en Grau va estar ràpid: «Ja et vindré a veure, que tindré material per un altre llibre».

Curiosament en una de les 10 narracions, la que correspon a l’assassinat de Josep Corvera els autors han tingut l’amabilitat d’esmentar-me. A mi i a en Jaume Sureda Prat. Llavors en Jaume era el director d’aquest diari i jo responsable de la secció política. La brutalitat de l’esdeveniment i «la mise en scène», pròpia d’una pel·lícula van fer que ens traslladéssim l’endemà a Santa Coloma de Farners, localitat natal d’en Sureda per veure que esbrinàvem. Anàrem als bars, per descomptat l’Sport un dels epicentres de la vila, a la guàrdia civil, al jutjat, etc. Llocs on en Sureda Prat era rebut de forma preferent. Des dels anys seixanta i fins a la seva designació com a director del Diari de Girona havia estat al capdavant de la popularíssima secció de crònica negra «Sucedió en Gerona», que apareixia a la contraportada del diari i era per on començaven molts lectors.

En Jaume Sureda tenia la «catifa vermella» posada quan entrava a qualsevol institució vinculada a la crònica negra. Moltes vegades l’avisaven per telèfon quan les forces policials encara eren camí del lloc dels fets amb el cadàver encara calent. Per no dir les confidències que li feien d’assumptes o investigacions secretes. Precisament en Jordi Grau en fou, amb els temps, un dels seus més brillants continuadors a aquestes mateixes planes. Quan en Jaume era de vacances, al juliol, el substituïa en Jaume Teixidor, però amb la generositat dels dos Jaumes el 1978 i fins que no vaig marxar per primera vegada a Madrid el 1984, amb 18 anys, vaig començar a fer-ho jo. En aquest paquet d’homicidis i assassinats i dels seus corresponents judicis que em varen «tocar», recordo una clara majoria d’afers mortals provocats per mal veïnatge sovint empeltats amb revenges i adulteris. De tot allò abans se’n deia genèricament crims passionals.

En aquest gènere ha excel·lit en Carles Porta, periodista i reporter de raça, bregat al carrer i una magnífica capacitat narrativa partint de les seves novel·les de no ficció, el seu llenguatge, la seva manera de plantejar els casos, de saber donar força a les històries humanes o als personatges. Malgrat que puguin semblar secundaris. L’èxit de «Crims» tant a la ràdio com a la televisió son extraordinaris i compten amb la confiança de l’audiència. Perquè assassinem? Pregunta sovint en Carles Porta als seus programes. Assassinem com estimem, cares polièdriques de la naturalesa humana i les seves situacions extremes.

A mitjans dels anys 90 a un dinar de Nadal de veterans de Radiotelevisió Espanyola a Barcelona vaig conèixer al qui fou popularíssim periodista de crònica negra i reporterisme Enrique Rubio, molt famós pels seus programes televisius de successos i especialitzat en estafadors. Una de les ànimes del diari setmanal «El Caso». La censura franquista autoritzava la publicació sempre que no hi sortissin més de dos morts per setmana. A aquell dinar Enrique Rubio era el protagonista de la majoria d’anècdotes. Quedarem a fer un cafè un parell de vegades més. Et convocava a la cafeteria de «El Corte Inglés» de la plaça de Catalunya de Barcelona. Un matí vaig ser testimoni del moment en el qual va cridar a un empleat de seguretat: «Vigila a ese pollo que va a por las bolsas de esas señoras». Dit i fet, mig minut després l’enganxaven «in fraganti».

Subscriu-te per seguir llegint