Abu-Bakr at-Turtuixí (Abu-Bakr, el Tortosí)

El malikitisme àrab conformà una tendència judicial de filigranes. Com les del Tribunal de Justícia de la UE, salvades les distàncies. Abu-Bakr Muhàmmad ibn al-Walid at-Turtuixí, també anomenat Ibn Abi-Ràndaqa at-Turtuixí pel nom de la casa dels seus avantpassats, va néixer al call de Remolins de Tortosa el 1059 (451 de l’Hègira). Llavors, era una població pròspera gràcies a l’activitat comercial del port i a les drassanes, on es construïen i reparaven vaixells, amb fusta de qualitat, arribada amb rais dels Pirineus. Poc després de néixer, Tortosa va caure en mans dels reis hudís de Saraqusta (Saragossa) i va romandre sota control musulmà fins que no fou conquerida pels cristians l’any 1148 (543 de l’hègira); sortosament per a ell, havia mort el 1126 a Alexandria (Egipte). Encara avui la seva tomba atrau visitants: es considera un lloc beneït, des del qual Déu atén les peticions que se li fan.

La seva família pertanyia a la tribu àrab de Fihr, assentada a la pell de brau des de l’època de la conquesta musulmana (715-717). De molt jovenet va aprendre a llegir l’Alcorà. Va estudiar poesia, gramàtica àrab, dret musulmà i càlcul a Saragossa, amb el cèlebre Abu l-Waìd al-Bayì, que li va ensenyar les qüestions de controvèrsia i se’n titulà. Es formà també a Sevilla –des d’on va viure la caiguda de Barbastro (1063) i Coria (1079) a mans cristianes–, s’especialitzà en dret de partició d’herències, en humanitats i en matemàtiques; esdevingué teòleg, alfaquí i poeta, un dels savis musulmans més reputats de l’Al-Àndalus, la tasca del qual fou decisiva en la renovació del malikisme andalusí que va tenir lloc a partir del segle XI. El prestigiós historiador del segle XVI, Al-Maqqari (1577-1632), va descriure el gran imam com un home alt, espigat, prim, amb faccions de la cara molt pronunciades i el color torrat de la pell. Tenia els cabells arrissats i foscos; se’ls cobria amb un turbant blanc, que li cobria bona part del cap; una frondosa barba ocupava la resta de la cara. Era calmat i tranquil, caminava a poc a poc i de forma majestuosa.

Cal saber, per posar-nos en el context dels inicis de l’Islam, que, a la mort de Mahoma (el 632 de la nostra era), el van succeir el seu sogre Abu Bakr i dos califes més. L’any 655, enfront del pretendent omeia, s’erigí com a successor d’Alí ib Abi-Tàlib (655-661), el seu gendre, casat amb la seva filla Fàtima, i esclatà una fitna o guerra civil, que donà lloc a la divisió de l’umma o comunitat de creients en tres blocs: els partidaris d’Alí, en endavant anomenats xiïtes (aix-xia, «seguidors [d’Alí]»); els partidaris de Muàwiya ibn Abi-Sfyan, el seu oponent i primer califa omeia, que constituirien la majoria de musulmans i, amb el temps, serien anomenats sunnites (de sunna, «tradició»); i un tercer grup, els kharigites, oposats tant a uns com als altres i partidaris de l’elecció del califa entre el més digne de tots els membres de la comunitat. Avui els sunnites són el 89%: els xiïtes, que creuen que Mahoma deixà com a successor un dels seus descendents, entorn del 10%, i el kharagites, un 1%.

Abu-Bakr at-Turtuixí era sunnita, els quals es dividiren en dos grans corrents, l’Imamisme o Duocedimamisme i l’Ismaïlisme (contraris a la successió del sisè imam) i tenen diverses escoles de dret: Hanafita, Xafiïta, Malikita i Hanbalita. Ell fou un defensor i propagandista del malikitisme andalusí.

L’any 1083, als 24 anys, volgué ampliar els seus estudis i viatjà a Egipte, Síria i Iraq. El seu itinerari va ser aquest: de Tortosa a Sicília i a Alexandria passà a Antioquia de Síria –on era el 1084–, des d’on es dirigí a Iraq, on estudià a Bagdad –hi tingué contactes amb el sufisme–, Bàssora i Wasit, entre els anys 1084-1087; d’allí estant va assabentar-se de la conquesta de Toledo per la cristiandat l’any 1085, circumstància que originà la intervenció almoràvit a la península. Els almoràvits van arribar a conquerir Saragossa el 1086 i, més tard, fins i tot Mallorca (1116). Sembla que envià una fatwa («mandat», «missió») a Yúsuf ibn Taixfin (1009-1106), el governant almoràvit del Magrib i de l’Al-Àndalus des del 1061 a l’1106, perquè envaís la península ibèrica i deposés els regnes de taifes. A Bagdad eixamplà el camp jurídic dels seus coneixements i va aprendre de les altres escoles de dret islàmic, tot i propagar l’escola malikita. Els mestres prestigiosos amb qui va estudiar foren nombrosos, entre els quals destaca al-Ghazelí (Abu-Hàmit al-Ghazelí, catalanitzat com Algatzell), figura central en la renovació intel·lectual i religiosa del segle XI, amb qui s’han establert alguns paral·lelismes. Les tendències ascètiques d’at-Turtuixí el van dur un temps a dur una vida retirada.

Després, es dirigí a Palestina i Síria. Entre 1087 –en què peregrinà a la Meca– i 1096 va viure a Jerusalem –hi coincidí amb Algatzell i exaltà la sacralitat de la ciutat per a l’Islam– i a Damasc, circumstància que coincidí amb la primera Croada (1095-99). A partir d’aquella experiència, va escriure a favor de la gihad. Tot seguit viatjà a Egipte, residí a Rosetta i s’establí a Alexandria, on es dedicà a l’ensenyament amb gran èxit i a la composició d’obres de caràcter legal i religiós, entre les quals rissales o missatges profètics, també poemes –Josep Piera, a El Jardí llunyà (200) en traduí alguns–, i la més coneguda de totes: Siray al-muluk (Llàntia de prínceps), un vademècum de bons consells morals per al sobirà. Exemples: «La calma facilita allò que es vol aconseguir» o bé «Qui té por, ja pren precaucions».

De la vida d’Abu Bakr vora el Nil –no tornà a Al-Andalús per poder ensenyar als egipcis ismaïlites si’ïs i, per tant, heretges, el bon camí–, se’n conten detalls que el fan un sant venerable. Morí a Alexandria l’any 1126. S’ha dit que l’amazic Mohammad Ibn Túmart (1077-1130), fundador del moviment almohade de reforma religiosa, considerat el mahdí («redemptor») de l’Islam, que envairia la península a mitjans del segle XII, va ser deixeble seu.

Els he contat la història del fundador del malikitisme en referència a la punta de coixí de sentència del passat 31-I del TJUE a les qüestions prejudicials presentades del jutge Llarena. El TJUE va sentenciar que cap país (llegeixin Bèlgica) no pot denegar el lliurament d’un reclamat per un altre estat per una euroordre , però sí que ho pot fer per dues raons: 1) deficiències sistèmiques en el sistema judicial de l’estat reclamant i 2) afectar la tutela judicial (=perseguir) un GOI (Grup Objectivament Indentificable). Als advocats no els serà difícil provar 1) ni 2) (Llarena canviar els Tribunals adequats al seu antull, acusà els cappares del procés de rebel·lió per mantenir els acusats en presó preventiva, va fer anar les euroordres com va voler, va enganyar la justícia italiana, etc. per no parlar del judici de Marchena negant-se a visionar vídeos i la causa general del GOI, que és l’independentisme, encara està oberta). La partida no ha acabat.

Subscriu-te per seguir llegint