Opinió

ERC i JxCat, de la separació al divorci

L’acord pels pressupostos es pot explicar de la manera que es vulgui i segur que el relat que en faran els seus protagonistes sempre serà creïble. Però si alguna cosa ha posat de relleu el pacte és el divorci definitiu entre ERC i JxCat. Perquè la tan airejada majoria del 52% ha quedat esmicolada després dels acords a què han arribat els partits d’esquerres que fa anys van constituir el tripartit que va governar Catalunya. Si els grups independentistes de la cambra constituïssin una majoria homogènia amb objectius compartits, haurien acordat els pressupostos de la Generalitat. Però no ha estat així perquè les forces polítiques que es van posar d’acord per la investidura de Pere Aragonès ara no comparteixen estratègies.

Les desavinences entre els partits independentistes no són cap novetat. Quan es va constituir el govern d’ERC i JxCat ja es va veure que era com un matrimoni de conveniències, que no dissimulava les males relacions, mentre la CUP se’n mantenia al marge.

En el moment de la sortida de JxCat, va quedar clar que no compartien els mateixos objectius, encara que semblés que sí, tot i que encara hi havia l’esperança que en algun moment hi podria haver algun tipus de reconciliació, però amb l’aprovació dels pressupostos, amb els vots favorables del PSC i d’En Comú Podem, ERC i JxCat han convertit la separació en divorci.

El relat que les diverses forces polítiques fan del que ha passat pot resultar creïble, però si ens parem a pensar ens adonarem que més que una discussió sobre el contingut dels pressupostos el que hi havia era una lluita de desgast. ERC volia fer combregar a JxCat amb l’aprovació d’uns pressupostos que, en bona part, havien estat elaborats per un conseller seu, Jaume Giró, però que havien estat retocats per la nova consellera d’Economia, Natàlia Mas. JxCat se’n va desmarcar amb l’argument que mentre eren al govern de coalició el seu conseller havia treballat en un projecte de consens, que sense ser al govern no tenia cap sentit que defensessin. Però la realitat era que no tenien cap ganes de fer la farina blana al govern d’ERC ni al president que va cessar fulminantment el seu vicepresident, Jordi Puigneró, i que va desencadenar la sortida de JxCat del govern.

La negociació amb el PSC també té un relat creïble per les dues parts. Però la realitat és que ERC no volia pactar amb els socialistes, tal com havia manifestat Oriol Junqueras, tot i que al final no han tingut cap més remei que passar per l’adreçador, perquè sense els vots del PSC no hi hauria hagut pressupostos i probablement uns pressupostos prorrogats haurien certificat l’avançament d’eleccions. També és cert que des del PSC tenien ganes de marcar perfil davant d’ERC. Salvador Illa va guanyar les eleccions, però va haver de veure com els partits independentistes formaven govern mentre li feien tot tipus de desaires. I ara, amb l’aprovació dels pressupostos, ha vist l’oportunitat de fer notar el pes dels seus 33 diputats, els mateixos que té ERC, i de presentar-se davant l’opinió pública com el líder que aspira a presidir la Generalitat, arribant a acords per uns pressupostos que el país necessita i introduint elements que el seu partit considera necessaris i que sabia que el president Aragonès tenia dificultats per encaixar.

Tots plegats han jugat al desgast però si alguna cosa ha quedat clara en aquesta negociació és que la majoria del 52% no existeix i que, en canvi, hi ha una altra majoria d’esquerres que, tot i que de moment la neguen els seus mateixos protagonistes, serà capaç d’aprovar uns pressupostos, que no és poca cosa.

Subscriu-te per seguir llegint