La hidra dels set caps

Si la realitat supera la ficció és perquè ens agrada convertir el dia a dia en un plató de rodatge, interpretant o bé papers molt vistos en pel·lícules o novel·les d’espies com el cas del policia nacional que s’infiltrà en una comunitat llibertària amb el propòsit de conèixer de primera mà els seus plans subversius fent servir una estratègia avalada per l’experiència i que consisteix en provocar una incontinència verbal per l’embriaguesa de dopamina que segueix al coit, o bé, i aquí sí que hem de parlar d’originalitat perquè fins el moment present a cap guionista se li havia acudit, que la dona seduïda –en realitat foren cinc– presenti una denúncia per tortura i agressió sexual amb l’argument que amb qui follaren no era qui deia qui era. Per favor, fem cara nosaltres d’anar al llit amb la bòfia! En cas que la denúncia prosperi s’hauran de crear jutjats especialitzats en agressions sexuals modalitat consentiment viciat per falsificació de la personalitat, un nou punt en el codi penal que ves la gràcia que farà a les dones que han patit de veres una agressió sexual. Que el sexe avui té com icona la hidra de set caps –segons la mitologia grega el monstre aquàtic que custodiava l’entrada a l’inframón– ho demostra Amia Srimvasan que en el seu llibre El derecho al sexo parla del sexe com a fenomen polític i el relaciona amb el poder i el capitalisme, o Imma Sust que al El Periódico fa referencia a un taller de dones on es treballa el squirting o ejaculació femenina i el sexe dissident, el sexe contraposat a l’heteropatriarcal o el sexe d’estar per casa per entendre’ns. Fins i tot la gastronomia sembla escapar-se dels fogons per les paraules de la cuinera Núria Nicolau a La Vanguardia segons les quals cuinar és un acte polític.

Em pregunto si el policia abans de ser enviat a Catalunya per la missió va haver de sotmetre’s a un entrenament especialitzat com ara Tyrone Slothrop, personatge de la novel·la El arco iris de la gravedad de Thomas Pynchon que va ser condicionat perquè experimentés una erecció cada cop que queia una bomba V2 sobre Londres a les acaballes de la segona guerra mundial. Me’n guardaré prou de recomanar la seva lectura, molts ho han intentat i pocs han arribat a la pàgina 1.148 amb el mateix senderi que tenien en començar la pàgina 1. El jurat del premi Pulitzer la considerà il·legible, sobreescrita i obscena, mentre que per Times una de les més grans novel·les americanes mai escrites. Un altre personatge de la novel·la, Geoffrey Prestigi, experimentava les fantasies dels altres, i em pregunto si no és el que li passà a Marta Rovira (MR) en ser entrevistada fa uns dies per Jordi Basté a RAC1. Primer experimenta un desdoblament de personalitat, un fenomen que es caracteritza per parlar en tercera persona –MR aquí, MR allà, MR fa allò, MR fa això– i a continuació la personalitat «mèdium» viu les fantasies de la personalitat «testimoni», unes fantasies de martiri com ho demostra les incomptables vegades que pronuncia repressió o que donaria vida per la independència de Catalunya.

Si la novel·la de Pynchon és un termòmetre de la resiliènce del lector, la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre les euroordres és una càbala que convida a múltiples interpretacions. No es pot descartar que els membres del Tribunal siguin pynchonians clandestins que com a tals pretenguin embolcallar a periodistes, polítics, tertulians, semiòlegs, hermeneutes, polítics, astròlegs, etc., d’una atmosfera de conxorxa i paranoia, i alhora reivindicar una època en què la prosa més florida, la ficció més sibil·lina era la que publicaven els jutjats.

Subscriu-te per seguir llegint