Xavier Rubert de Ventós

El 28 de gener va morir Xavier Rubert de Ventós, que va ser professor meu a la Facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona. Aquest article l’he escrit pensant amb ell tot suposant que li hauria agradat llegir-lo, malgrat la petita crítica a la seva personalitat.

Vaig passar cinc cursos a la Universitat en ple període franquista. Del 67 al 71. Anys convulsos i molts estudiants a més d’anar aprovant per després trobar feina estàvem molt pendents de la lluita contra la dictadura, tant al carrer com a les aules.

La majoria de professors eren mediocres i ocupaven plaça per l’adhesió al règim, més que per la seva preparació cultural i científica. Altius, vanitosos, pedants, allunyats de l’alumnat. Una universitat que acadèmicament pobrejava molt.

El catedràtic d’Ètica i Sociologia, José Igancio Alcorta, era el més sorprenent. Era un contrasentit agermanar sociologia i ètica, però així funcionava tot en aquells anys. El primer dia de classe adverà que al món només hi havia dos grans filòsofs Martin Heidegger (1889-1976) i ell. La diferència és que el primer era molt «vanitós», ell modest i per ser-ho no era tan reconegut internacionalment.

Al següent curs presentà un seminari amb el títol «Intel·ligibilitat teòrica i pràctica de la realitat extramental» (un nom més llarg que un dia sense pa). Quatre amics ens hi vàrem matricular, sempre ens posàvem d’acord perquè un o dos assistissin a les classes. Mai vàrem entendre de què anava la seva teoria

El catedràtic d’Història de l’Art ens feia aprendre de memòria un manual que havia publicat, el mateix que el d’Història General, en Palomeque, però amb la diferència que ell havia escrit dos grans volums, dos totxos. A les classes no explicaven, llegien el seu llibre. L’anècdota més gloriosa d’en Palomeque que ens demostrava que en el seu gegantí cos hi havia vida mental i cada curs ens sorprenia amb una guspira de llestesa; l’exhibia quan tractava els egipcis explaiant-se cada any amb la mateixa broma.

Ens contava apassionadament que en un viatge va entrar a una piràmide on li van ensenyar un sarcòfag i ens preguntava què hi havia allà dins, tots sabíem què havíem de respondre: «Una mòmia». Ell contestava «No hi havia res». En els laberints excavats a la pedra en la vall dels faraons va avançar fins a arribar a una sala en la qual hi havia un sarcòfag. Què hi havia dins del sarcòfag? Li dèiem «Una mòmia» ell petant-se de riure ens deia que no, que no hi havia res.

Al cap d’uns dies va visitar una altra piràmide i va tornar a formular la mateixa pregunta i a l’uníson tots cridàrem «Una mòmia» ell rient i amb la veu alçada ens assegurà, cofoi, que no hi havia res. En el tercer dia va entrar en un museu en què hi havia en el centre d’una sala un sarcòfag que van obrir. Què creieu que vaig veure? «No hi havia res» vàrem xisclar i ell petant-se de riure perquè li havia sortit bé la conyeta va anunciar: «Hi havia una mòmia».

En Xavier va ser professor meu d’Estètica. Poques classes férem aquell curs perquè la facultat agitada per tots nosaltres revoltats contra la dictadura d’en Franco va romandre molt de temps closa i quan la tornaven a obrir ens manifestàvem, els policies entraven i ens feien fora.

Temps remogut aquell. Les seves classes, com les de l’Emilio Lledó, en Claudi Esteva i en Miquel Porter no eren gens convencionals. Sovint a l’aula esclatava la tertúlia sobre temes d’actualitat i discutíem sobre art, literatura i, especialment, cinema.

Recordo que durant el curs li vaig presentar diferents treballs per iniciativa pròpia sobre temes diferents més o menys relacionats amb l’assignatura. Un li va fer molta gràcia perquè parlava de les progres universitàries de la facultat de Filosofia i Lletres que a l’estiu anaven de hippies per Eivissa i que s’ho feien amb els d’Economia (la carrera d’èxit de llavors), amb els de Medicina i els futurs advocats, però no amb nosaltres. Elles només anaven amb nosaltres al cinema, al teatre, la bodega Bohèmia i de vins a les tasques del Barri Gòtic. Però res de res.

A fi de curs li vaig lliurar una crítica de la pel·lícula Grup salvatge i un estudi sobre les metàfores intel·lectuals en el cinema d’Eisenstein, que havia fet per en Miquel Porter. Aquell any va ser intens i recordo una anada de cap de setmana a la casa d’en Rubert a Empúries amb noies del curs. Un professor ens havia convidat, un fet excepcional!

Amb el pas del temps en Xavier Rubert es va convertir en un ideòleg mediàtic i presentà un cara a cara televisiu. Em va fer l’efecte que només hi portava l’aristocràcia catalana d’esquerres i socialista, la gauche divine, una alternativa política a Jordi Pujol. L’exquisida elit i tots íntims amics seus. L’últim que vaig veure va ser una entrevista afalagadora a l’arquitecte Ricardo Bofill i després d’haver fet un recorregut pels seus èxits de grans projectes arquitectònics va concloure: «és una sort ser amic del millor arquitecte de Catalunya»; Bofill reciprocà: «És una sort ser amic del millor filòsof de Catalunya».

Mai més ens tornàrem a veure, però fa uns cinc anys ens vàrem trobar al restaurant El Velódromo de Barcelona. Jo vaig somriure i ell va venir a preguntar-me si ens coneixíem. Li vaig agrair la matrícula d’honor, que em va donar de nota de fi de curs.

Vàrem començar a recordar, però un seu amic, un pesat, no parava de destorbar-nos, tan bé com estàvem xerrant, tan bé com evocaven aquell període. Va cedir i quedàrem que ens tornaríem a veure. El recordarem com el professor més modern i americanitzat en una universitat amb olor de resclosit.

Subscriu-te per seguir llegint