Paisatge ben contemplat

Monarques catalans amb dominis al Mediterrani varen expandir el nom i la qualitat de la pedra de Girona. Historiadors i arqueòlegs han fet hores extres tot auscultant els batecs de claustres i capitells gironins. Un abric paleolític a la Costa Roja té el nom de «Pedra Dreta», com una senzilla partida de naixement de la ciutat de Girona. Els llibres de comptes de l’«obra de la seu» parlen dels senyals que els picapedrers marcaven a les files de pedres col·locades per ells i algun rastre vermellós encara se’n veu als murs de la catedral. Qui no vulgui sentir parlar de la pedra de Girona, aquí, farà un mal paper. Aquí Camil Geis va ser definitiu: «Carrers, palaus, llambordes i muralles, tot t’ho donaren unes grans pedreres, nades al cor d’unes muntanyes nues». Ara que Josep M. Espinàs ens ha deixat, fem-li un record d’agraïment per la seva contemplació de Girona: «un aire encalmat lligat a tot això que us volta i a allò invisible que s’amaga al fons de les pedres físiques».

L’essència del mineral gironí fa que sigui sempre present i es manifesti en continues publicacions. Ara mateix donem una càlida benvinguda al llibre La pedra de Girona. L’esplendor del marbre blau de Miquel Àngel Fumanal i Jordi Sagrera, amb pròleg de Pere Freixas. El llibre presenta un recorregut per la pedra que va des d’allò més íntim, orígens, font de treball i protagonisme a la conformació urbana dels barris gironins. I sortint del recinte original la pedra de Girona arriba a empadronar-se molt lluny per construir llocs solemnes com els claustres de Sant Joan de les Abadesses, i de Pedralbes, i el Palau de la Generalitat de Catalunya a Barcelona, Palau Episcopal de Tortosa i molts més. La pedra de Girona és la que Joan Badia descobria «ciutat endins». És la pedra que a partir dels anys 50 rep una atenció especial, quan el Monestir de Sant Pere de Galligants obre les portes a un Concurs que després evolucionarà i es dirà Temps de Flors i s’escamparà per tot el Barri Vell, organitzant un diàleg entre un món vegetal que enlluerna amb els seus colors, però és breu, i la fortalesa extrema, però grisa només, de la pedra de Girona. Temps de Flors ha esdevingut motiu de glòria gironina, ben popular, tot obrint patis desconeguts i s’han encès fanals de descoberta, que sempre van bé per a sentir-nos més ciutadans, quan els gironins estem contents per la consideració de les nostres pedres. A Temps de Flors se li escau aquell «càndid rampell» de J. V. Foix: «m’exalta el nou i m’enamora el Vell».

Temps de Flors és un patrimoni cultural ben contemplat i ben localitzat al Barri Vell, que amb més de 60 anys d’història s’ha enaltit gràcies a haver fet trena amb les pedres de Girona, escales solemnes, claustres i capitells emblemàtics, muralles, portals, patis, tot irrepetible.

Pedres i flors s’han fet inseparables. I no valdrà qualsevol idea que signifiqui «exportar» Temps de Flors a altres indrets gironins en nom d’un malentès repartiment de drets entre els diferents barris de la ciutat. Alguna veu s’ha alçat parlant d’aquest estrambòtic repartiment. No és això. Els aires, les personalitats dels llocs urbans són singularitats que s’han de respectar i assumir. A Barcelona, per exemple, ningú veuria bé que la Festa Major del barri de Gràcia traslladés aquells càlids engalanaments dels seus entranyables carrers a la vila Olímpica o al carrer de Petritxol.

Subscriu-te per seguir llegint