Un problema personal

Laura Borràs acabarà com tots els que fan tractes amb narcotraficants: delatada pels seus socis quan hi guanyen més venent-la que utilitzant-la. És la mateixa vella història. Els marges de la llei són cada vegada més estrets, i sempre que et creus més llest que els altres, la vida et desmenteix. A Laura Borràs la vida l’ha dut on ella havia dut la vida molt abans. No vaig ser jo qui va triar aquesta grollera manera de relacionar-nos. No vaig ser jo, ni el moderantisme que sempre ha d’acompanyar-nos, els que vam començar a tibar la corda. Aquesta prova del cotó fluix a la vida dels altres no és el meu invent i el detesto com a pràctica.

El populisme no va ser idea meva, ni tensar la convivència. La brutalitat en el tracte, tampoc. El xaronisme i la mentida com a manera de fer política no han estat mai la meva estratègia. Va ser Laura Borràs i els que són com ella els que van fundar el fangar i ara es queixen que el microscopi que ells van usar d’arma els acabi matant. Amb la guillotina va passar el mateix. Per això jo sempre li dic a la meva filla que cal anar amb compte amb els invents. Són terribles, els invents.

A Laura Borràs l’han deixat sola tal com ella va deixar sols els discrepants, els adversaris, els altres, amb exageracions i fabulacions, acusant-los de traïdors, quan ella era igual de covarda. A Laura Borràs l’han deixat a soles amb les seves mentides, amb els seus «trapis», els que ella va fer per deixar sols els altres. No és que me’n alegri, però agrairia una mica més de contenció, i de virilitat, als tan presumptes soldats que van de salvadors de la pàtria. Se senten massa còmodes en la comèdia interminable i jo crec que ja n’hi ha hagut prou. La senyora Borràs va fer trampes i la van trobar. Va fer unes trampes modestes: això és veritat, tan veritat com les trampes que va fer. Jo no vaig ser el que va dir que vivíem en un niu de corrupció per justificar l’aparició de populismes tan nocius com Ciutadans o Podem. Jo no sóc qui va dir «mans netes», com Carod, per menysprear els pactes de Convergència i Unió amb el Partit Popular. Jo no sóc qui va renegar del president Pujol per la deixa, ni qui va refundar Convergència, avergonyint-se de la seva història, i fent com si no haguessin estat ells. Jo no vaig dir als meus electors –o als meus lectors– que tenia una solució màgica i que si els altres no la duien a terme era perquè no són unes rates.

De què es queixa, la senyora Borràs? De veritat que no ho entenc. S’ha passat els darrers cinc anys degradant la política catalana amb exageracions i mentides i li sap greu que s’aprofiti una veritat lleu per convertir-la en una sentència definitiva. Hauria de sentir-se agraïda, perquè ser condemnada per una veritat, encara que sigui de poca importància, fa sempre molta menys ràbia que quan t’acusen de mentides, que és el que molt sovint ha fet ella amb els seus oponents al llarg de la seva trajectòria.

Laura, ets el final de trajecte de tu mateixa. Ser delatada per un narcotraficant és un final tan obvi, tan ordinari, que t’hauria de fer reflexionar. T’hauries de preguntar què ha estat la teva vida, i en què l’has convertida en els darrers anys. Jo crec en la reinserció, però sobretot en la redempció. Hi ha un camí que has de fer, i que és llarg, solitari, i al principi no és fàcil. Intenta salvar l’ànima, ja que de salvar la carrera política no hi ets a temps. Perquè tu tens una responsabilitat que no pots eludir en tot aquest femer; i si ens tractem així és perquè tu i els teus vau començar a tractar així la gent. Tu no ets aliena a aquesta passió pel linxament. Tu has estat aquest linxament, aquest mateix linxament que ara va camí de destruir-te. Robar és lleig. Mentir també ho és. Però que t’enganxin fent qualsevol de les dues coses encara és pitjor. I a tu t’hem enganxat fent les dues coses. A tu, la del microscopi. Els «trapis» i Pau Juvillà són una cosa i el mateix. De veritat, no sé de què et queixes. El teu independentisme de «per demà passat» i els anys de presó que et demanen són un mateix destí, i fins i tot m’atreveixo dir que una mateixa causa.

Has de pensar-ho així: has tingut sort perquè normalment els narcotraficants no es conformen a vendre’t a la policia i paguen algú perquè t’elimini. A tu el destí t’està a punt de cobrar el preu més baix, i és una clemència que no et mereixes, perquè des de la teva posició de superioritat, i amb recursos públics, no només no has estat sensata, ni prudent, ni has millorat la vida de ningú, sinó que t’has dedicat explotar cínicament el dolor aliè i la bona fe dels menys intel·ligents. Que un narcotraficant canviï la seva condemna per la teva és ben poca cosa si ho compares amb com solen acabar els malentesos amb aquest tipus de gent.

La política és molt important. També a Catalunya. Sobretot per no empitjorar la vida dels altres, per no trepitjar amb deliris la ja prou difícil realitat. Per descomptat que no es pot escriure ni viure sense política, però sempre és un desastre quan els sonats, els visionaris i els ressentits utilitzen l’espai públic sense cap escrúpol i tot es torna la seva malaltia.

Per tal com ha fet política, es pot dir que Laura Borràs tenia un problema personal previ: de poca consistència, de vanitat mal resolta, de dificultats per adaptar-se com una persona normal al medi. I el que li ha passat és exactament el que havia de passar-li: que el seu problema ha tornat a ser personal, i tota sola hagut d’entrar a judici. Pensa en el mal que has fet, Laura, i quan el jutge dicti sentència, per dura que sigui, entendràs que no n’hi ha per tant.

Subscriu-te per seguir llegint