I TV3 sempre hi surt guanyant

Discrepo dels que sostenen que Salvador Illa (PSC) és el triomfador de la llarga negociació dels pressupostos de la Generalitat. L’únic vencedor, quan s’aproven, és qui governa. I, en el cas de Catalunya, l’èxit de Pere Aragonès (ERC) supera qualsevol comparació. Sense gairebé despentinar-se, ha aconseguit que li aprovin uns comptes públics amb una representació parlamentària que és la minoria de la minoria. Governa amb una quarta part dels diputats de la Cambra (33 de 135) i sense necessitat d’aliar-se amb ningú, que és molt carregós això de compartir govern. Rècord Guinness.

I, francament, desconec quins beneficis polítics n’ha obtingut el PSC, més enllà de poder-se presentar com un partit responsable que ha facilitat l’aprovació d’uns comptes necessaris per al país. ERC va assolir molts més rèdits polítics a Madrid (indult, supressió del delicte sedició i reducció de les condemnes per corrupció) que els socialistes a Catalunya. Quin guany és apostar pel model econòmic de sempre: infraestructures i turisme? I molt menys quan sembla que, de moment, l’únic que han obtingut amb l’aeroport, la B-40 i els casinos del Hard Rock són uns estudis previs sense cap garantia d’execució. Aquests pressupostos també els hauria aprovat JxCat, o almenys Jaume Giró.

Pere Aragonès i ERC no només han aconseguit tirar-los endavant i garantir-se arribar gairebé al final de la legislatura amb el govern més minoritari de la història, sinó que els socialistes no s’han oposat a cap dels temes nacional-independentistes que interessen de debò als republicans: més inversió per Acció Exterior (propaganda), molta més a TV3 (més propaganda), controlar tots els «xiringuitos» i garantir-se que ells, en solitari, ara ni tan sols amb la hipoteca de compartir-ho amb JxCat, distribuiran les milionàries subvencions amb les quals la Generalitat compra fidelitats a tots els sectors socials, empresarials i culturals del país. Una bicoca a les vigílies d’unes eleccions municipals. El somni humit d’Oriol Junqueras des de feia anys, i sense ni tan sols haver guanyat unes eleccions.

El PSC, amb una síndrome d’Estocolm crònica, ha tornat a salvar TV3. Ja ho va fer José Montilla durant la seva etapa presidencial. Entre 2007 i 2009 va injectar 1.878 milions d’euros a la televisió pública. Montilla no només va assumir el deute de 1.046 milions d’euros que tenia l’ens, sinó que va incrementar les subvencions directes a TV3 i Catalunya Ràdio a partir de l’any 2008. En només un any, el Govern català presidit per Montilla va augmentar un 13% les aportacions als mitjans públics, passant dels 239,7 milions d’euros de l’any 2007 als 271 el 2008, partida que es va elevar als prop de 321 milions durant el 2009, segons la fiscalització de la Sindicatura de Comptes.

Ara, el PSC ho ha tornat a fer. Ha atès les peticions de més finançament per a la televisió catalana, acceptant que s’elevi un 18% la partida pressupostària per als mitjans de comunicació públics. Ni els anteriors comptes, aprovats per ERC i JxCat van obtenir tant. Els 284 milions d’euros del 2022 es convertiran en 336 el 2023. La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és la tercera entitat de tot l’entramat de la Generalitat que rep més ingressos per transferències corrents (aportacions dineràries), amb 265,3 milions d’euros per a la propaganda de TV3 que surten directament dels impostos de tots els catalans. Només la superen, lògicament, l’Institut Català de la Salut amb 3.385 milions i Infraestructures Ferroviàries, amb 266,1 milions, menys d’un milió més que TV3. La justificació d’aquestes aportacions a l’articulat dels pressupostos és un insult a la intel·ligència: «Assegurar la viabilitat econòmica, la independència i la professionalitat dels mitjans de comunicació públics, això com a elements clau per enfortir l’espai català de comunicació». Independència i professionalitat, sí senyor, amb l’aval del PSC.

Salvador Illa ha desaprofitat, suposo que volgudament, una oportunitat d’or per impulsar una reforma en profunditat a TV3. I no només pel seu sectarisme i per haver-se convertit en un òrgan de propaganda molt costós, sinó perquè les televisions convencionals estan a la baixa. Cada cop tenen menys audiència, i les noves generacions han emigrat a altres formats. És un model caducat, del segle passat.

Subscriu-te per seguir llegint