De l'«oasi» als «trapis» de Borràs

El cas Laura Borràs s'ha convertit en la fotografia del moment actual de la política a Catalunya i en el dibuix d'una part del que ha estat en el passat, encara que aquesta realitat pogués semblar una altra cosa. La presidenta suspesa del Parlament va aparèixer dijous al vespre en un vídeo on només li faltava una llàgrima resseguint-li la galta per esprémer, encara més, el victimisme que volia representar qui, unes hores més tard, seria jutjada. No era cap novetat veure-la anunciant que «suspenia l'activitat pública» per centrar-se en la seva defensa, ni utilitzant arguments sentimentals per organitzar, mentre duri el judici, la seva vida personal. Hi té tot el dret; el mateix que tenen els que la volen creure i els que no. Em decanto per pensar que el que estava fent era una estratègia de defensa i que en el vídeo hi pot haver una part de veritat, perquè sembla que el pacte de dos dels altres acusats amb la fiscalia per inculpar-la i rebaixar les penes l'ha agafada desprevinguda. A ella i al seu advocat, Gonzalo Boye.

Probablement, no s'esperaven el gir de guió poques hores abans de l'inici del judici, que els obliga a replantejar algunes de les estratègies de defensa. No és el mateix que els tres processats s'enfrontin junts a pit descobert a la fiscalia que fer-ho en solitari i havent de lluitar, també, contra les acusacions dels altres acusats. És més difícil. El que ha succeït no és estrany, perquè passa en molts judicis d'aquestes característiques, tot i que habitualment són totes les parts les que arriben a un acord que a vegades fins i tot evita la celebració de la vista. Però Laura Borràs no vol cap pacte, no vol admetre ni una petita part d'allò de què se l'acusa, vol sortir totalment alliberada de qualsevol dubte que hi pugui haver sobre la seva gestió. I el preu que ha pagat és la solitud a dins de la sala i, també, a fora.

Abandonada

A l'exterior del jutjat l'ha abandonada Esquerra, l'altre gran partit independentista i fins no fa gaire soci de Junts. Els republicans no volen saber res d'ella i per si no estava prou clar, van declinar participar en la concentració per donar-li suport. La CUP, tres quarts del mateix. A dins del seu partit, la divisió que ja fa temps que és evident, es va fer encara més explícita. L'exconseller d'Economia, Jaume Giró, de qui diuen que és una de les persones claus per abandonar el radicalisme, tampoc hi va ser. La gran esperança blanca a les municipals, Xavier Trias, vist com un salvavides electoral -d'ell dependrà que Junts pugui salvar algun moble-, ja els va dir que no l'esperessin, que anessin fent, que la seva agenda és molt gran, però no prou per a anar a passar fred a l'Arc de Triomf.

Un cas a part és el de Jordi Turull. El teòric número dos de Junts va fer una crida dijous a tancar files entorn de Borràs. Està bé com a intent per demostrar una unitat que, malgrat que ell sap millor que ningú que si mai va existir, fa temps que està trencada. La prova n'és el resultat de la concentració, més interessant per les absències que per les presències. El secretari general de Junts sap des de fa temps que la presidenta del partit no és una aliada, més aviat tot el contrari, i que del resultat del judici en dependrà el seu futur i el de JxCat. Per això va acceptar no enfrontar-s'hi en el congrés i va pactar una direcció bicèfala, que en realitat no ha estat mai. Turull desitja decidir un futur per a Junts, equivocat o no, més radical o més centrat, amb èxit o sense, però un futur clar, amb una línia única, que sap que amb Borràs no és possible.

Viu retrat de la Catalunya política

Els minuts previs a l'entrada de la presidenta suspesa del Parlament és el viu retrat de la Catalunya política d'avui i el resultat del judici marcarà la Catalunya política de demà, en funció de la capacitat que tingui Junts de tornar a ser el partit central que va crear i pilotar durant dècades Jordi Pujol. I és el dibuix de la Catalunya política del passat perquè els «trapis» de què parlen els correus usats de prova contra Borràs són només un petit exemple del mal anomenat «oasi català».

Subscriu-te per seguir llegint