La Rússia «eterna» de Vladímir Putin

Vagi per davant la meva convicció que cap poble està condemnat a ser eternament el mateix que històricament ha estat. És més, la identitat històrica ha de considerar-se com una construcció ideològica, ben destinada a donar suport a un projecte nacionalista o imperialista (el mateix de Putin sobre Ucraïna), bé adreçada a desacreditar sense contemplacions una terra que ens resulta hostil o menyspreable. Per tant, això d’acudir cada dos per tres als suposats «caràcters nacionals» per crear estereotips fàcils i manejables constitueix una arma política que pertany a la molt àmplia panòplia de la demagògia.

Dit això, no resulta menys evident que hi ha pobles que mai no han conegut un altre règim polític que el despotisme burocràtic, corruptor i corromput. Rússia n’és un. Alexandr Herzen (1812-1870), activista socialdemòcrata, periodista, escriptor i pensador polític de primera importància, segons Isaiah Berlin (que li va dedicar un preciós estudi dins del seu llibre «Pensadors russos», FCE, 2014), sembla anticipar la descripció de l’essència del putinisme a les seves memòries («El passat i les idees», El Aleph Editores, 2013). Així, escriu: «A Rússia la depravació no té profunditat i és més aviat salvatge i bruta, cridanera i grollera, desembastada i desvergonyida, però no profunda». Bé, què hauria dit de la depravació estructural (per totalitària) del sistema soviètic? I més endavant, referint-se Herzen al seu superior jeràrquic a l’Administració, observa: «Tiufaiev [el governador de la ciutat de Vyatka] estimava gelosament el poder de què gaudia. Li havia costat molt d’aconseguir-ho i per això no s’acontentava amb l’obediència, sinó que també buscava en els altres l’aparença d’una submissió absoluta. Per desgràcia, amb això només feia que reproduir un dels nostres vicis nacionals». En una altra ocasió al·ludeix a aquesta malaltia russa tan generalitzada que és l’acceptació de suborns, un mal que creix imparable a l’ombra de l’arbre de la censura. Pitjor encara: «tant el terratinent com el cap de departament [polític-administratiu] i el sobirà estarien disposats a perdonar el robatori i l’acceptació de suborns, l’assassinat i el saqueig, abans que tolerar qualsevol manifestació oberta de la dignitat humana o la insolència de tota veu independent». En fi, sentencia Herzen, l’únic que fa suportable la vida a Rússia és el caos. L’esperança és a Europa: «Els russos necessitem Europa com a ideal, retret i exemple virtuós».

Tot el que hem dit, en aquests termes tan contundents, a mitjans del segle XIX es troba mil vegades multiplicat a la Rússia de Putin, «eterna» en la seva desgràcia mil·lenària. I el cas és que els europeus no ens en podem desentendre, deixant-la per una raresa de la zoologia política. Fins i tot hem intentat cooperar amb l’odiós sobirà d’aquesta presó de llibertats individuals i col·lectives. Fins fa poc apartem la vista de les seves atrocitats: assassinats polítics dins i fora de Rússia, repressió massiva de minories nacionals, ajuda als dictadors aliats (a Síria, Bielorússia, Kazakhstan…), annexió de Crimea, incendi del Dombàs… Fins que, amb la invasió d’Ucraïna fa un any, va ser impossible no mirar, sobretot davant de la denodada resistència dels ucraïnesos i les seves demandes d’auxili.

El nostre auxili (el d’Europa i els Estats Units) ha consistit, principalment, en armes i recursos financers, però també mitjançant la reorganització d’una OTAN revitalitzada i en alerta redoblada. Això ha anat creixent quantitativament i qualitativament de manera progressiva i en alguns casos (com el d’Alemanya) molt reservada i garrepa, a remolc dels esdeveniments, extremant la cautela per no arribar a una confrontació directa amb Rússia. En aquest moment, però, la situació militar ucraïnesa és greu, com reconeix el president Zelenski, i es tem un empitjorament a la primavera de l’ofensiva russa. Fins on arribar per part nostra? Es pot imaginar una estrepitosa derrota russa? Diguem que no. Al final, opina Orlando Figes en la seva obra molt recent «La història de Rússia» (Taurus, 2022), «Ucraïna es veurà obligada a assolir un acord amb el Kremlin. No hi ha cap altra manera d’aturar aquesta guerra». La qüestió és fer-ho en les millors condicions possibles i amb garanties internacionals per a seguretat. «Això significa que Occident ha de continuar armant els ucraïnesos fins que aconsegueixin obtenir l’avantatge, sinó la victòria total».

És així, en efecte. Encara que goso predir que, fins i tot si Rússia consolida les seves posicions territorials actuals, el futur de misèria i aïllament internacional que l’espera no tindrà res a veure amb el d’una Ucraïna mutilada, però cada cop més integrada econòmicament i culturalment a Europa, que és on vol ser-hi.

Subscriu-te per seguir llegint