La cultura de coalició a casa nostra

En aquest país no hi ha cultura de coalició. Això es diu habitualment. Quantes vegades hem sentit a dir aquesta frase davant dels desacords entre diferents partits que comparteixen govern? I és cert. En aquest país no hi ha cultura de coalició. Tot i que avui en dia, la majoria de governs són de coalició.

El que és tan normal en moltes de les democràcies del nostre entorn, és difícil de veure a casa nostra. No és només que costi configurar governs de diferents partits sinó que quan són imprescindibles tampoc saben com funcionar i acostumen a acabar malament.

Però la realitat és la que és i ja han passat a la història els mapes bicolors. Avui en dia el mapa polític català i espanyol són multicolors. I encara ho són molt més els mapes locals. En aquestes eleccions hi ha municipis on s’hi presentaran desenes de llistes electorals.

Però el que era només habitual en l’àmbit municipal –i especialment a la costa– ja ha esdevingut general. El mapa polític s’ha transformat i ens dona una fotografia de diversos partits, però el que és més interessant és que tots tenen una certa solidesa electoral. I això dona estabilitat a una fotografia cada cop més complexa. Hem passat –ja sigui a Catalunya o Espanya– d’un sistema amb dos grans partits i un parell de petits partits que ajudaven a decantar la balança cap a un costat o un altre, a un sistema amb dos o tres partits mitjans i tres o quatre partits petits. Això suposa passar de governs de dos a governs de tres o quatre.

Han desaparegut els partits grans que tenien entre un 30 o un 40% dels vots. A dia d’avui, un partit gran es mou a l’entorn del 20 al 25% del vot. Els partits grans s’han fet petits.

Això que sembla anecdòtic és clau ja que, a l’haver de formar majories amb la suma de partits mitjans i petits, obliga a sumar complicitats amb partits que no són de la teva corda ideològica i sovint són antagònics. Tant a Catalunya com a Espanya no hi ha més de tres partits polítics que comparteixin ideologia. Ja sigui dins l’eix dreta-esquerra o dins l’eix nacional. I aquesta atomització del vot provoca que sovint no n’hi hagi prou amb els de la mateixa «corda» per configurar un govern. Això és quelcom inaudit a casa nostra. I és el que ens està venint. De moment a l’àmbit local, però possiblement arribarà a tots els nivells institucionals.

Aquest nou escenari és molt més difícil de gestionar. De fet, ja ho està essent avui en dia. Tant al Parlament de Catalunya com al Congrés dels Diputats. I això explica, en part, que les legislatures avui en dia siguin tan curtes. Hem passat dels quatre anys de mitjana a dos.

Que anem a les urnes cada dos anys, només s’explica per aquesta novetat que implica una enorme dificultat. S’han d’aprovar pressupostos i lleis amb la complicitat de molts partits. Ho veiem al Parlament i al Congrés. Ho veiem també a altres països d’Europa que passa una cosa similar.

El veritable problema, però, ve quan no es pot dissoldre la cambra i fer que els ciutadans decideixin, sinó que s’ha de jugar amb les cartes que han sortit. Aquest és el cas de les eleccions municipals. Que són les úniques –també en algunes autonomies– que es convoquen cada quatre anys. Peti qui peti.

Davant d’això, la cultura de coalició és inevitable i la configuració de governs transversals imprescindible.

No crec que tinguem un gran problema en la configuració de governs eclèctics o en atraure a opcions polítiques contràries per acordar un candidat a alcalde. El problema el tenim amb la governabilitat. Quan parlem de la manca de cultura de coalició estem parlant de governabilitat. Als nostres càrrecs municipals els costa molt canviar de xip i entendre que cal governar amb forces diverses, amb rivals polítics i que és imprescindible pactar. Quants alcaldes intenten governar en minoria sense poder aprovar gaire res? No em refereixo als governs en minoria que són suficients numèricament per governar, sinó a aquells que tothom veu que no poden tirar endavant l’acció del govern.

I aquí tenim el problema. És un llast perquè aquells municipis que es troben en aquesta situació poden tenir dificultats per gestionar el dia a dia, però els és impossible tirar endavant grans projectes o proposar-se reptes importants.

Tot sembla indicar que les eleccions del proper vint-i-vuit de maig, la situació serà més complexa. I per tant és imprescindible començar a adquirir la cultura de coalició que vol dir bàsicament tres coses: ser conscients que no es pot governar sol. Assumir que el programa electoral amb el que ens hem presentat a les eleccions no es podrà complir en la seva integritat sinó que allò important serà en el que ens posem d’acord a tirar endavant els partits que configuren el govern. El Pla d’Acció Municipal, no el programa electoral amb el que ens hem presentat. El PAM és el nou programa: què farem els partits que conformem el govern en els propers quatre anys. I finalment, és important que siguem conscients que perquè la ciutat funcioni hi ha d’haver una majoria estable de govern. Això vol dir, acords, cessions i majories per aprovar pressupostos, bàsicament. Tot això només és possible si deixem de banda el factor electoral en la presa de decisions i comencem a entendre que l’important és l’estabilitat d’un govern que tiri endavant el municipi i els reptes que té al seu davant.

Serà molt interessant veure els resultats del proper mes de maig i veure els governs que acaben sortint, però molt més important serà veure si els nous governs de coalició tenen un projecte comú, un compromís explícit amb la ciutadania i si són capaços de mantenir-lo fins al final de la legislatura. Si són molts els que ho aconsegueixen podrem començar a deixar enrera aquests tòpics sobre la nostra cultura política.

Subscriu-te per seguir llegint