Sobre allò no escrit

De vegades prenc notes d’articles que vull escriure. Penso: «Mira! Aquesta és un bon tema per escriure’n al Diari!» I massa sovint em passa que el dia que no tinc cap idea i recorro a aquestes notes, m’adono que ni tan sols recordo a què em referia quan vaig gargotejar «flors costat via», o «dona carretera a prop Maçanet» o «abraçada Pont de Pedra».

Què em deuria cridar l’atenció en aquell moment per fer-me treure el bloc i apuntar-hi aquestes paraules? Què deurien ser aquelles flors? Un homenatge a algú que va morir allà? Unes flors pintades en una paret, potser? Una persona que passejava amb un ram esplèndid i que jo vaig veure des del tren? I la dona a la carretera? El primer que em ve al cap és pensar que es tractava d’una prostituta, però la veritat és que no en tinc cap record. I si era una noia que caminava pel voral mentre empenyia un cotxet amb un nadó? O una senyora gran que mirava passar la vida des de la finestra d’un edifici? O una dona amb talons alts i llavis pintats de vermell que canviava la roda d’un cotxe? Del moment de l’abraçada al Pont de Pedra sí que en tinc una idea clara: correspon al dia que em vaig trobar amb en Guiu al mig del pont i, com sempre, ens vam abraçar ben fort. Just en aquell moment passava en Josep, que molt somrient em va dir: «Un article sobre les abraçades, Anna!» Dedueixo que deuria considerar-ho un bon suggeriment, però ara mateix no li trobo el fil. Potser un altre dia.

Al meu bloc també hi tinc anotacions que reconec perfectament, però ja ha passat massa temps com per fer-ne cap article, o bé no he trobat el temps per donar-los forma. Així, al pou dels articles imaginats però mai escrits fins ara hi ha anat a parar un text sobre la cançó-pataleta de la Shakira amb BZRP, que a la meva ment lligava amb les fantàstiques Despechá de la Rosalía, Flowers de Miley Cyrus i Si te vas de la mateixa Shakira. En aquest pou –tot i que encara a la banda dels recuperables– també hi trobaríem una crònica sobre l’essència de l’ofici de periodista, nascuda al meu cap després d’escoltar tres monstres com Emilio Morenatti, Manel Alías i Alba Sidera parlant sobre la seva trajectòria: periodistes íntegres, honestos, valents, brillants i amb un discurs espectacular. I al fil d’aquest article no escrit en sorgia un altre que arrancava en el dinar en un japonès amb la Sion i l’hipnòtic i ja mencionat Morenatti: el de les fantàstiques oportunitats que de tant en tant m’ofereix la meva feina.

I alguna vegada em passa que, sincerament, no sé com posar-me a escriure sobre allò que voldria escriure. Com puc parlar des del confort de la meva vida d’una cosa tan bèstia com el terratrèmol que ha assolat Turquia i Síria, per exemple? No sabria per on començar, i tampoc serviria de res. Hi ha altres maneres, molt més efectives i necessàries, d’ajudar. Un gest tan senzill com fer una transferència, per petita que sigui, pot canviar moltes coses. I d’això, en realitat, penso que no hauria ni de fer falta escriure’n.

Subscriu-te per seguir llegint