Opinió

Girona: Decadència, jutjat, fiscalia

Els de JxCat ja poden tocar la botzina per fer aterrar a Girona la direcció nacional, exconsellers, delinqüents per sedició i malversació de cabdals públics, així com la militància de tota la província de Girona per enfortir la moral de Gemma Geis en la seva qualitat de cap de llista del partit que «ni fa ni deixa fer» a les eleccions municipals del proper 28 de maig, que ni passejant-la pel Barri Vell sota pal·li, ampliant el seu recorregut a tot el terme municipal, assolirà l’alcaldia de Girona. Ho vaig dir fa unes setmanes i avui em refermo en el meu vaticini. Geis no sap on s’ha posat: en un camp inabastable de mines sembrades, moltes, per l’actual alcaldessa Marta Madrenas. La seva cursa electoral, la de Geis, clar, pot arribar a ser un riure’s del mort i de qui el vetlla, que no és poc.

M’explico. Cada setmana es poden llegir en aquest diari fets que ens parlen de la decadència en què es troba l’actual govern municipal de Girona, integrat per JxCat i ERC, aquesta silent. És un no parar; de fet, és un acumulació in crescendo d’incapacitat i d’ineficàcia. El darrer, quan redacto aquest article, és la retirada d’inversions de 2023 per manca de suport per part dels grups a l’oposició, ens deia el periodista Josep Coll a l’edició del passat dimarts. Així i tot ben cert és que el grup Guanyem ja havia lliurat les seves propostes i que el grup socialista havia fet arribar a JxCat i a ERC que precisaven de més temps per arribar a un acord. De fet, no es tractaven de «noves» inversions, sinó de més diners per acabar aquelles ja iniciades, però que pel que sigui, sovint per inacció municipal, no s’han enllestit del tot i ara precisen de més diners. Tota una declaració d’ineptitud. Però si en alguna cosa brilla Madrenas és pel seu orgull. La supèrbia pot amb ella i d’aquí la seva innata discapacitat per entendre’s amb els grups municipals que avui són oposició i demà ja veurem.

Al punt on som del raonament se li ha d’afegir la notícia, oferta pel mateix ajuntament, sobre la causa del retard en l’emissió de la factura de l’aigua. Els alcaldes de Girona (JxCat), Salt (ERC) i Sarrià de Ter (ERC) centren el motiu en el canvi operat en el servei a domicili de l’aigua (d’Agissa a Catsa) i en què, requerint-se 1.500.000 euros per fer front a previsibles desfasaments entre els venciments dels ingressos i el pagament de les obligacions, l’Ajuntament de Girona, mitjançant decret d’Alcaldia, li ha concedit a la darrera empresa una primera aportació financera de 300.000 euros, xifra que, expliciten, podria enfilar-se fins a 1.095.000 euros al llarg d’aquest any. No ens diu, l’alcaldessa Madrenas, perquè l’Ajuntament de Girona ha d’assumir tot el préstec, quan a Catsa també hi són els municipis suara esmentats, ni quan acaba el període màxim per tornar els diners. Pregunto: per què els contribuents gironins hem d’assumir ben solets el préstec que cap entitat bancària ha volgut fer a l’empresa? I també, d’on ve tot això? Encara més: En quina fase es troba la investigació judicial oberta a instància de la CUP a Agissa, recollida que fou per la Fiscalia Especial contra la Corrupció i la Criminalitat Organitzada i que adormida es troba en el Jutjat d’Instrucció número 2 de Girona?

D’on ve, ho sé. Només cal llegir el desaparegut diari Los Sitios, edició del 20 d’abril de 1974, pàgina 2, per conèixer l’origen de l’aigua que arriba a casa nostra: una resolució de la Direcció General d’Obres Hidràuliques, publicada en el BOE d’11 d’abril de 1974, número 87, pàgina 7487, per la qual es fa pública la concessió a favor de l’Ajuntament de Girona (que enquibia, aleshores, els termes de Salt i Sarrià de Ter, i d’aquí ve que els «anem» arrossegant, tot i què més tard obtindrien de nou la seva independència respecte de la capital de província) d’un cabdal total d’un metre cúbic per segon amb destí a l’abastament d’aigua d’aquests municipis, poblacions de la conca de riu Ter i de la Costa Brava, o bé anant a les actes de les sessions plenàries corresponents al mandat del llavors alcalde Josep Bonet Cufí, que fou el negociador. La concessió ho era per a 99 anys; és a dir, fins el 2073.

Què va passar després?, també. Tot i que la citada resolució ho prohibia taxativament, l’Ajuntament de Girona «concedeix la concessió» a l’empresa privada Girona, SA. En aquesta companyia hi havia com accionistes la crème de la crème de la societat política gironina d’aquells temps. Aquesta concessió era nul·la de ple dret des del mateix instant que s’aprova. Ho era amb les lleis aleshores vigents i ho segueix essent amb les d’avui, però endemés perquè la nul·litat de ple dret la perseguirà per sempre més, segons reiterada jurisprudència del Tribunal Suprem. I què succeeix «desprès del desprès»?, vull dir quan l’any 1979 es forma el primer consistori democràtic de Girona? Això que ho expliqui el llavors alcalde socialista i avui conseller del republicà Govern de Catalunya que podria explicar de passada el per què Agissa, una empresa amb el 80% del capital en mans privades i el 20% restant en mans dels tres ajuntaments mencionats, substitueix a Girona, SA si, en origen, no es podia alienar, cedir-se o arrendar l’aigua concedida. El pot ajudar, si és precís, en Manuel Serra, el socialista entès en matèria econòmica que enterra Caixa de Girona i que arribà a gerent del Consorci de la Costa Brava. I què succeeix després del «després del després»? Això que ho expliqui l’alcalde Carles Puigdemont, aquell que disposà la compra de la col·lecció i arxiu de Santos Torroella, així com també que els seu cost –3,9 milions d’euros– quan tot sembla dir que per molts menys podia haver-se adquirit. I què passa després del després del després i després de l’últim després? Això que ho expliqui l’alcaldessa Madrenas i els seus socis d’ERC. Però no es generin falses esperances: no ho explicarà. Tampoc ho faran els seus antecessors. Tots, muts i a la gàbia, i fent de pacient de l’acudit del dentista: Oi, doctor, que no ens farem mal? Per ara, clar.

Subscriu-te per seguir llegint