Israel i Catalunya: camins oposats

Israel té actualment una taxa de fecunditat de 3 fills per dona. És un cas únic entre els països occidentals. A la Unió Europea, amb dades de 2020, França va al capdavant amb 1,83, i Espanya a la cua amb 1,19. Només la petita Malta està per sota seu. Catalunya té una fecunditat de 1,21 fills per dona. La mitjana de la UE és d’1,5.

Que a Israel hi ha molta més mainada i jovent que aquí ho vam comprovar els que vam participar a la peregrinació del desembre passat a Terra Santa, guiats per la mà experta d’en Pere Codina. Em va sobtar el gran ambient que hi havia dijous al vespre als carrers del centre de Jerusalem, plens de joves, per cert, molt ben educats. Quan pujàvem als atapeïts tramvies de la ciutat santa de seguida un noi o una noia ens oferia el seu seient, malgrat ser persones de mitjana edat. Els mateixos carrers que el dijous al vespre estan plens, el divendres a la mateixa hora eren pràcticament buits, i el matí del dissabte també.

El centre de la setmana jueva és el sopar ritual del Sàbat, que se celebra a partir de la posta del sol del divendres. És molt més que un simple àpat familiar, inclou pregàries, ritus, lectures, cançons, ensenyament i transmissió de les tradicions dels més grans als més petits. La família continua essent molt important a Israel, com ho és també la creença que els fills són una benedicció de Déu i motiu de joia.

La fe té un pes important en l’extraordinària natalitat dels jueus a Israel. Arrodonint les xifres, les famílies ultraortodoxes tenen una mitjana de 7 fills per dona, les simplement religioses 4, les tradicionalistes 3 i les seculars 2. Fins i tot aquestes darreres famílies presenten una fecunditat superior a la de França, el país que ja hem vist que té la taxa més alta de la UE.

Salvant les distàncies, també a la nostra societat hi ha una clara vinculació entre la religiositat de les famílies cristianes i la seva fecunditat. La immensa majoria de famílies amb 5 o més fills que conec són creients i practicants. Famílies vinculades a l’Opus Dei, als diversos moviments laicals, o simplement matrimonis creients que valoren la vida com el do més important que hem rebut i que hem de transmetre als nostres fills. El mateix es pot dir de moltes famílies musulmanes vingudes al nostre país que conserven una fe viva.

Sempre m’ha semblat que és més fàcil educar els fills en una família amb molts germans. Hi ha moltes virtuts que no cal esforçar-se a transmetre sinó que ja venen donades. Criar i educar els fills suposa generositat i renunciar a algunes coses. Però, hi ha sacrifici que ompli més a la majoria de les persones que la maternitat i la paternitat?

L’últim dia a Jerusalem vam visitar el Museu de l’Holocaust. Impressiona tot el que allà s’hi explica, les grans xifres de l’hecatombe causada pels nazis i les històries particulars de tantes persones i famílies que van patir en la seva carn la pitjor tragèdia que ha conegut Europa. En el museu s’hi veien molts visitants jueus, famílies amb els seus fills i joves. No és fàcil imaginar el que ha de representar per ells fer memòria de l’extermini massiu i despietat que van patir els seus avis i besavis. Però em sembla que un poble que ha sobreviscut a Auschwitz ha de sentir una profunda necessitat d’aferrar-se a la vida i a la seva identitat, que està íntimament lligada a la seva fe.

Amb les dades sobre natalitat dels darrers 50 anys i les previsions altament fiables per a les properes dècades, les perspectives de futur són molt diferents per a Israel i Catalunya. Allà tenen clar que quan la família està oberta a la procreació, la societat està viva. I que quan no ho està, la família es torna petita i la societat envelleix i perd vigor. Israel no es pot permetre aquest luxe. Vol continuar essent una societat forta, capaç d’afrontar grans reptes en un entorn geopolític poc favorable i amb un territori magre i molt pobre en recursos naturals.

Aquí a la societat està fortament secularitzada, i sense fe és molt difícil contrarestar l’estil de vida postmodern que porta a l’individualisme i a l’enfonsament dels naixements. Els nostres governants, per una banda no creen les condicions materials favorables amb ajudes natalitat i a la conciliació de la vida laboral i familiar. I per l’altra banda fan tot el que poden perquè el feminisme radical i la ideologia de gènere siguin els valors dominants a les lleis, a l’educació i a la cultura. Tot plegat fa baixar encara més la temperatura del nostre llarg hivern demogràfic.

No serà fàcil revertir l’actual infecunditat estructural catalana i espanyola. Però hi hauria un cert marge de millora, com demostren els casos de França o Hongria, que han fet polítiques públiques a favor de la família i la maternitat amb alguns resultats favorables en el mig termini. Cal substituir el feminisme hostil a la maternitat, per un feminisme que sàpiga integrar-la i valorar-la positivament. Cal canviar la perspectiva de gènere individualista per una perspectiva de família que reforci la cèl·lula bàsica de la societat.

Subscriu-te per seguir llegint