Una pista sobre el mar i les posidònies

Els meus articles d’opinió al Diari de Girona es dediquen de tant en tant a analitzar el grau de compatibilitat ecològica de grans projectes que es projecten al nostre país. I donat que sovint em manifesto clarament en contra, no de l’objectiu que es persegueix sinó de la manera com es vol fer, és possible que alguns em considerin una mena de «doctor No», crítica fàcil amb la que titllen als que no ens queda més remei que oposar-nos, amb criteris científics, a algunes bestieses que s’estan movent. No m’importa el més mínim, fins al punt que avui penso tractar el darrer projecte megalòman que és actualitat: ampliar l’aeroport del Prat amb una pista damunt del mar.

Comprovo, un cop més, que hi ha qui considera que l’aeroport de Barcelona ha d’estar a tocar de Barcelona. Podria posar molts exemples d’aeroports a tot el món, però no cal; fins i tot, l’estació d’AVE dels Pirineus (anomenada Lleida-Pirineus) està a més de cent quilòmetres de la primera pista d’esquí i ningú ha protestat.

Ara seré categòric: si el gran aeroport de Catalunya ha de ser el de Barcelona, només cal dir clarament que aeroport sí i zona natural i agrícola del Delta del Llobregat, no. Les dues coses no són compatibles, perquè un gran aeroport no només són pistes sinó moltes coses més que de mica en mica s’aniran menjant el terreny, com ja ha passat històricament amb la Zona Franca, el port, l’actual aeroport, les autopistes, polígons industrials, depuradores i dessaladores, etc. O sigui, que o avions intercontinentals o carxofes, o un gran «hub» o zones naturals!

I donat que cap Administració vol resoldre clarament aquesta disjuntiva, es van fent estrambòtics equilibris que a la curta es demostren erronis. Com la construcció fa uns anys d’una tercera pista, massa curta i massa propera a la principal, i que ja ha demostrat ser poc operativa. I la prova és que en volen fer una de nova, que si s’opta per la solució sobre el mar, sembla que només serà per enlairar i no per aterrar, tal com mostra el vídeo de simulació que corre per les xarxes. És a dir un aeroport tipus «senyora Pepis»: una tercera pista massa curta i una quarta que només es podrà fer servir per a la meitat d’operacions que fa un avió.

No sóc expert aeronàutic, però sí que hi entenc una mica d’ecologia, i la reflexió va per aquesta banda. En primer lloc, algú ha calculat la petjada de carboni que tindria aquesta pista sobre el mar, més enllà del seu brutal cost econòmic? Centenars de pilons, clavats en el fang del prodelta del Llobregat i fins a una altura de deu metres sobre el mar, quantes tones de ciment i acer calen? Quantes més fan falta per a construir l’àmplia plataforma? Quin consum energètic tindrà fabricar i transportar tots aquests materials fins a la zona? Un cop inaugurada la pista sobre el mar, els avions hauran de fer un llarg recorregut des de les terminals fins arribar a la capçalera de la pista, consumint un combustible innecessari si la pista estigués situada a terra.

És relativament senzill transformar totes aquestes accions (fabricació de ciment i acer, transport, plantes de formigó, consums maquinària de pilotatge i col·locació plataforma, excés de recorregut dels avions, etc) en tones de carboni (unes en fase de construcció i d’altres durant l’explotació) i ben segur que sortiria una xifra gens compatible amb els esforços que hem de fer per reduir les emissions. Si ara per ara l’aviació en general és considerada com una de les modalitats de transport més contaminants, només cal afegir el que suposa la construcció d’una pista damunt del mar per acabar-ho d’adobar.

I com sempre passa en aquesta mena de polèmiques, hi ha qui defensa avantatges ecològics. I en aquest cas, l’ocurrència és dir que entre els pilons es podrien fer créixer magnífiques praderies de posidònia, contribuint a millorar les comunitats naturals de la zona. He quedat de pasta de moniato i més quan l’expert biòleg que ho diu havia estat professor meu de pràctiques d’ecologia fa molts anys a la universitat i em va ensenyar que les posidònies necessiten fons sorrencs (no fangosos) i molta llum. De fet, la manca d’energia solar produïda per la terbolesa de molts llocs de la costa ha estat una de les causes de desaparició d’aquestes praderies, que ocupaven tot un cinturó continu abans de començar a rebre impactes. No crec que sota la immensa plataforma hi hagi prou llum perquè aquestes fanerògames marines pugin viure; o almenys, que em demostrin que estic errat.

A banda que caldria trasplantar la posidònia d’altres indrets, i no hi ha cap cas en tot el món que s’hagi aconseguit repoblar una superfície tan àmplia (almenys 150 hectàrees) com la que hi haurà sota la plataforma, amb una planta que és de creixement molt lent (es calcula que calen uns cent anys per doblar la seva superfície d’ocupació, en condicions idònies de llum i substrat).

I per acabar d’adobar-ho, la zona que vol ocupar a pista damunt del mar està inclosa també a la Xarxa Natura 2000. És a dir, no es perllonga la pista actual per no afectar a unes zones de la Xarxa (la Ricarda i el Remolar) i es construirà a damunt d’un altre espai protegit. A veure què diria la Unió Europea de tot plegat... Tenim doncs la polèmica servida, una de més, amb la que ens distraurem una temporada, amb les eleccions municipals pel mig.

Crec que el projecte és rebutjable sobretot perquè la seva petjada de carboni és absolutament incompatible amb el model de desenvolupament que cal fer. I vendre ocurrències com la de fer créixer posidònia sota la plataforma, és més aviat ridícul.

Subscriu-te per seguir llegint