Si els responsables de promoció turística pretenen convertir Lloret de Mar en un empori del turisme internacional, haurien de tenir en compte els visitants procedents de la regió circumpolar àrtica. En aquella zona hi viuen diversos pobles indígenes sota la denominació d’esquimals o èsquims, sinònims d’«el que menja carn crua» o «el que camina amb raquetes de neu», però ells prefereixen ser anomenats inuits, que significa humans.
Se’ns ha venut que aquesta gent viu en iglús, però aquesta casa de neu o gel es construeix com a refugi temporal durant la temporada de caça, a la fi de l’hivern i a la primavera. En general, els habitatges són de fusta i coberts de torba, amb estufes on es crema greix de foca.
Doncs bé, divendres passat, en una passejada pels carrers del poble, vaig trobar un d’aquests entranyables personatges que mirava bocabadat els diferents models de tanga penjats a la façana d’una botiga de roba. La seva cara era una barreja de sorpresa i admiració al contemplar els minúsculs triangles de teixit que amb prou feines cobririen la part frontal del pubis i deixarien al descobert les natges. Se’l veia astorat, mirant de reüll les petites peces de roba.
L’home era un quarantí de rostre bru i amb l’esquena una mica corbada que anava vestit de dalt a baix amb pell d’animal i calçava botes amb soles de foca que devien abrigar molt perquè unes gotes de suor li regalimaven pel front i continuaven galtes avall.
Per tal de saber què diantre feia aquella figura de penitent palplantat, vaig apropar-m’hi per preguntar-li si es trobava bé. No vaig entendre la resposta. Més aviat era un bramul acompanyat per un moviment de braços amenaçador que convidava a sortir corrent. Me’n vaig allunyar, però mantenint-m’hi a una distància prudent.
M’intrigava la presència d’un esquimal a Lloret. Visitaria els jardins de Santa Clotilde, el Museu del Mar, l’església de Sant Romà o el cementiri modernista?
S’atreviria a banyar-se en un mes de febrer a les emblemàtiques platges i cales de Canyelles, Trons, Caleta, Lloret, Fenals, Boadella, Santa Cristina o Treumal?
Gosaria emprendre els camins de ronda de Lloret a Tossa o a Blanes, entre boscos de pins i alzines, en un constant puja i baixa pels penya-segats amb vistes de la Costa Brava?
Optaria per celebrar el Carnaval, veient la rua de la tarda i visitant una discoteca de nit per gaudir d’un beuratge sense alcohol, perquè diuen que són abstemis?
Abstret en aquestes cabòries, vaig sentir que cridaven «Rogelio, Rogelio» i el suposat esquimal entrava en una xarcuteria i es consagrava a despatxar la clientela.
Vaja! Era un participant del concurs de disfresses als llocs de treball.
I conte contat, conte acabat. Riu una mica si t’ha agradat.
