Mossos de disfressa

Una de les disfresses més populars d’aquests dies és la de policia, militar o bomber. Són uniformes amb poderoses connotacions que atorguen als seus portadors, a més d’un atractiu sexual (suposadament) irresistible, alguns dels atributs amb els que sempre han somiat, fins i tot més enllà del Carnaval: autoritat, capacitat de decisió’, llei i ordre, heroisme, etc. El veritable perill, però, són aquells –òbviament no tots– que fins i tot després dels dies més bojos de l’any, utilitzen l’uniforme per decebre la confiança que els ciutadans hem dipositat en ells, sense fer cas dels principis ètics i morals amb els que s’havien compromès el dia de la presa de possessió de la seva placa. Són agents que tenen poques ganes de treballar, de manar molt, d’imposar «el seu» ordre on, com i quan els hi sembla i que no volen que se’ls hi qüestioni la seva raó.

Vaig tenir un terrible accident de trànsit a la principal rotonda d’accés a Empuriabrava, just el dia abans de Nadal. A les 11 del matí, venia amb la meva bicicleta de comprar l’últim regal a Figueres i pedalejava cap a una reunió a Roses, quan de sobte un cotxe, que sortia d’Empuriabrava, va envair el meu carril tot convertint-se en un obstacle insuperable. La caiguda, em va trencar la ròtula i l’os de l’húmer del braç dret i el dit polze de la mà esquerra (dos lesions molt doloroses i de llarga recuperació, si és que mai es recupera del tot), a més de magolaments i molts trencaments materials (roba, ulleres, rellotge, la bici, etc.). Per com va passar, l’accident podria haver inspirat la campanya que la Generalitat ha posat en marxa el 16 de gener passat: «A carretera, els controls dels Mossos d’Esquadra tenen l’objectiu d’augmentar la protecció dels ciclistes, garantint que se’ls respecta la prioritat de pas a rotondes i interseccions…»

És cert que els Mossos d’Esquadra no podien haver evitat l’accident perquè no hi eren, però sí podrien haver facilitat els tràmits, si enlloc d’inventar-se els moviments dels implicats, els haurien investigat com cal. El seu «comunicat d’accident», però, i la realitat, són com un ou i una castanya: no s’assemblen en res. Les 108 paraules que han redactat (un 16% de les que té aquest article que estan llegint i que van tardar un mes a escriure), es contradiuen fins i tot amb el croquis que ells mateixos han proporcionat. La seva descripció de la «probable evolució de l’accident» és pura conjectura de dalt a baix. Fins i tot han posat en boca meva declaracions que mai no he fet, perquè mai han parlat amb mi. Ni per interessar-se per les meves lesions, ni per preguntar-me com s’havia produït la col·lisió –al menys des del meu punt de vista, que soc el principal perjudicat. Fins i tot s’atreveixen a constatar que «la bicicleta anava pel carril esquerre i el cotxe pel carril dret», sense tenir ni tan sols cap indici per una afirmació tan contundent com allunyada de la realitat. Tampoc han fet fotografies del lloc de l’accident, ni han marcat la situació final dels vehicles a l’asfalt. Tot, per arribar a l’única conclusió que suposadament més els interessa perquè és la que els hi estalvia més feina: «Els agents no tenen suficients elements de judici per saber qui és el responsable de l’accident». Òbviament, ja estic redactant un informe complet de la «meva versió» de l’accident i que faré arribar allà on sigui perquè els responsables de tanta negligència, prepotència i manca de professionalitat i rigor, hagin de rendir comptes dels seus actes. Mentrestant, em pregunto què farà algú amb menys capacitat per defensar-se que jo? Quines eines tenen les víctimes de la suposada (sempre s’ha de dir «suposada») mala praxis policial quan són un gremi pràcticament incapaç de reconèixer mai cap error i en el que cadascú li cobreix les esquenes a l’altre davant possibles «atacs externs». El que jo sí sé, és que aquest carnaval els Mossos –disfressats o reals– m’hi veuran poc, però pensaran molt en mi!

Subscriu-te per seguir llegint