«L’hora llarga, però els dies volen»

Aquesta frase «Les hores són molt llargues, però els dies passen volant» la va pronunciar la Gemma, professora de Matemàtiques, amiga de la Montserrat, la meva dona, per assenyalar que les hores de classe amb alumnes d’ESO, xerraires, moguts i desatents, li resulten feixugues, inacabables; tanmateix, la paradoxa en el temps és que ella constata que la lentitud de l’hora de classe no repercuteix en la celeritat del temps fora de l’horari escolar.

L’ésser humà ja en el paleolític va intentar entendre el temps. El dia durava des de la sortida del sol fins que es ponia i arribava la nit. No van aprendre a fraccionar-lo matemàticament en cicles estacionals; es deixaven guiar per la intuïció i la interpretació del paisatge canviant, no només la botànica sinó també en el comportament de la fauna. Els arbres perdien o recuperaven les fulles i els animals mutaven de costums segons el fred o la calor.

Tampoc sabien massa bé la durada dels esdeveniments, tot i això, eren conscients que hi havia un passat que ja no existia i podia ser recordat, un present efímer i un futur on es produirien els nous successos. El present és un punt cec, que sincronitza el passat amb el futur.

En el mesolític, 8.000 anys a.C., segons arqueòlegs britànics, es creu que els pobladors del que ara és Escòcia van fer el primer calendari, que mesurava el temps basant-se en les fases de la lluna i del sol.

Aristòtil reconcilià l’antinòmia entre Heràclit i Parmènides que van debatre sobre el quietisme i l’eternitat o el dinamisme i la permutació de l’ésser tot afirmant que el temps mecànic és la mesura del moviment respecte a l’abans i el després; la realització de la potència d’Heràclit en actualitzar-se esdevé el ser de Parmènides.

El primer filòsof a anunciar que el temps li representava «una incomoditat mental», segons un comentari de Wittgenstein, va ser Agustí d’Hipona, conegut com l’àguila d’Hipona perquè era el filòsof que vola més alt i des de l’alçada veia tota la realitat i la seva problemàtica actual com el decurs de la història entre les dues ciutats enfrontades, la ciutat del Bé, il·luminada i protegida per Déu, i la ciutat del Diable, sempre feiner, que pretén escampar zitzània per guanyar la guerra. Hi ha cicles que el Bé s’alça triomfant, en altres tot està dominat pel principi del Mal.

El neguit sobre el temps l’expressa en aquesta cèlebre frase: «En definitiva, què és el temps? Si ningú m’ho pregunta, ho sé. Si volgués explicar-ho al que m’ho pregunta, no ho sé. L’única cosa que dic amb seguretat és que sé que si res passés, no hi hauria temps passat, i si res vingués, no hi hauria temps futur, i si res existís, no hi hauria temps present».

Va ser Kant que adverà que el temps és una forma a priori de la sensibilitat interna. És el subjecte qui posa el temps als fets, el sentit comú ens avisa quan una cosa passa en el present i la memòria ens recorda el que ha succeït. El subjecte sap si un fet succeeix ara, ha succeït o pot esdevenir.

Einstein contradiu la teoria de l’espai i el temps absoluts d’Isaac Newton, els relativitza. Un fet en el temps pot ser considerat d’una forma determinada per un subjecte i diferent per un altre observador, pel primer és tediosament lent i per l’altre massa breu i fugaç.

Innegablement que hi ha dos temps, un temps objectiu, cronomètric, i un de subjectiu que desmenteix al temps rellotger i qui espera es desespera perquè malgrat que el rellotge indiqui que només ha passat un quart d’hora, hom creu que fa molt més temps que espera que els policies es presentin alliberant-lo d’un mal imminent. Quan estàs bé el temps s’escurça, per contrast si no estàs a gust, el temps s’allargassa.

Henri Bergson en la filosofia i Marcel Proust en la literatura insisteixen que el temps subjectiu no va compassat amb el temps objectiu. El temps passat és acumulatiu i irreversible; el passat passat està, malgrat que algun pensador pensa que el passat mai passa perquè sempre el tenim present. Crec que alguns records no retornen perquè estan definitivament oblidats, però altres bons i dolents ens venen i encara que Freud escrigués que un mecanisme de defensa és la memòria selectiva, que només repesca el que ens és grat i esborra els mals records, jo la voldria més selectiva.

El refranyer català és ric en dites sobre el temps. «No hi ha temps que no torni»: indica que al cap de cert temps es repeteixen les circumstàncies anteriors i determinen esdeveniments semblants als que ja havien ocorregut.

Un dels refranys més sentits que mai me l’he cregut: «El temps tot ho cura», però «Al mal temps, bona cara». «Al bon temps, donar-li passada, i espera la nuvolada»: en temps de prosperitat cal prevenir-se per l’infortuni venidor.

Que el temps s’estira i s’encongeix ho manifestem de moltes maneres i totes van en la direcció de definir-lo com una realitat subjectiva elàstica. El temps per en Pep, un pagès de soca-rel, és l’estat meteorològic. Josep Pla diu que dues coses són cabdals pel pagès, el temps i els diners i sacrificarien pels diners coses inexplicables.

Tempus fugit és una locució llatina de Virgili que significa que el temps irreparablement s’escapa i convida a no perdre’l. Hem de donar temps al temps per viure el millor possible.

«Occident té el rellotge, però l’amo del temps és Orient», un adagi d’autor ignot.

Subscriu-te per seguir llegint