Videojocs

Ja fa un temps que la indústria del videojoc s’ha validat com un sector emergent a Catalunya, i fins i tot la consellera de Cultura s’hi ha referit en clau d’aposta estratègica. En paral·lel, que una sèrie com The last of us estigui en boca de tothom i rebi tan bones crítiques trenca d’una vegada per totes la maledicció segons la qual qualsevol adaptació d’un videojoc estava abocada al fracàs artístic. Aquesta coincidència en el temps entre ambdues coses no és cap casualitat: és el clímax d’un recorregut molt conflictiu en el que encara queda molta feina per fer. Durant molts, masses, anys, el videojoc ha estat percebut com el responsable de tots els mals imaginables i també com a l’ase preferent dels cops. S’ha utilitzat com a excusa per parlar d’aïllament, de salut mental, de focus de tragèdies i de disfunció social; s’ha assenyalat com a font de trencament de famílies i com a origen de devaluació cultural. Qualsevol cosa, de fet, menys reconèixer-los com el que són, un fenomen cultural tan legítim com qualsevol altra, una narrativa que apel·la al nostre paper en el món i una estètica molt influent. Les causes d’aquest rebuig generalitzat es poden reduir, bàsicament, a una, a la profunda ignorància dels prescriptors culturals. Des de sempre el videojoc ha hagut de combatre contra el prejudici que era un entreteniment menor i descerebrat, una dèria infantil que no dialogava amb la resta de les arts. Però per opinar no estaria malament que primer hagis jugat, literalment. I el mateix val per les seves lectures sociològiques. Els videojocs, com passa amb gairebé tot en aquesta vida, són lesius si es consumeixen en excés o acaben convertint-se en el reflex d’un problema, però això no els torna aquest contenidor de maldat que alguns insisteixen a veure-hi des de fa dècades. De fet, a la pràctica deu ser una de les arts que millor representa les derives del món, perquè en la relació entre el jugador i les decisions dels protagonistes hi ha un relat, sovint molt punyent, sobre la nostra dialèctica amb la moral col·lectiva. L’esmentat The last of us n’és un clar exemple, una angoixant i asfixiant aventura en què tota l’estona abordem la humanitat que ens queda per sobreviure a les nostres pors més primigènies. Si queda feina per fer és perquè, a més de ser vistos com un factor de creixement econòmic, els videojocs continuen topant amb el mur d’una presumpta intel·lectualitat que es resisteix acceptar-los. Un contrasentit, aquest: negar una cultura és justament el pol oposat a la intel·ligència.

Subscriu-te per seguir llegint