Tornar a la política

Si no m’equivoco, i jo no acostumo a equivocar-me, Barcelona la governaran Xavier Trias, Jaume Collboni, i Daniel Sirera. És a dir Convergència, el Partit Socialista i el Partit Popular. Aquest és l’espai polític, mental i moral de la normalitat. Aquest és l’espai que sempre havíem tingut i que algun dia vam abandonar en nom d’una insòlita col·lecció de cínics, corruptes i pertorbats que han naufragat i ens han fet naufragar, sumint Catalunya en una desgràcia absoluta, només superada per la humiliació. Aquest marc mental que va del centre dreta al centre esquerra, passant pel nacionalisme moderat que encarna Xavier Trias, és el que correspon a les persones civilitzades. No hi ha política possible fora d’aquest marc, ni hi ha realitat estable on es pugui viure en pau i en llibertat. Les falses promeses populistes només han aconseguit destruir molts anys de progrés i de benestar. I han destruït Barcelona. Catalunya era igual si la destruïen perquè en l’escala de les coses que importen no ha existit mai.

Cada vegada que Catalunya ha sortit d’aquest espai mental amb l’argument que no volia ser una província, amb l’argument que ens tornaríem com València si ens quedàvem dins d’Espanya, no només no hem aconseguit cap propòsit digne, sinó que a més a més hem estat més província que mai, més folklòrics que mai i més pobres que mai. I hem fet un ridícul que no té a veure ni amb la força d’Espanya i amb la seva suposada injustícia sinó amb el nostre caràcter de miserables.

Que el Partit Popular sigui necessari per configurar el proper govern de Barcelona és una excel·lent notícia. No veig Collboni ni Trias embrutant-se les mans en assumptes de seguretat que tant convenen a la ciutat. No veig aquests dos líders, en certa manera positius, però sempre afectats, pagant el preu de servir veritablement els interessos dels barcelonins si això comporta per a ells algun desgast. Per tant, que una persona de la integritat i de la noblesa de Daniel Sirera tingui la clau per decidir el govern municipal és essencial perquè no haguem d’assistir al penós espectacle de veure com un nou ajuntament es deixa dur per la terrible inèrcia de l’anterior. Daniel Sirera és el vot útil del centre dreta no independentista perquè Vox i d’altres excrecències no tinguin representació, però ha de ser fort sobretot per a què els dos partits grans es vegin obligats a fer allò que, si en tinguessin prou d’ells mateixos per governar, probablement no farien perquè tindrien la por que han demostrat tenir sempre a l’hora d’aplicar la llei amb totes les seves conseqüències, especialment quan s’ha tractat de protegir la convivència dels vàndals. Socialistes i convergents són i han estat sempre la garantia de la tranquil·litat a Catalunya, però no han destacat mai per la seva valentia arribat el moment de prendre mesures que hagin pogut tenir algun grau d’impopularitat. En matèria de seguretat, ni els uns ni els altres han estat a l’alçada de les circumstàncies, i Trias va ser feble a Can Vies per molt que ara critiqui les polítiques permissives de l’actual alcaldessa.

D’una banda, el PP ha de sortir del racó i tornar als consensos bàsics de la societat catalana: d’una manera diferent en què ho ha fet el PSC, perquè cadascú té el seu estil i les seves prioritats. D’altra banda, els partits nacionalistes que vulguin fer política seriosa al conjunt de l’Estat, com de moment fa Esquerra, i esperem que aviat estigui en condicions intel·lectuals de fer Junts, han de poder pactar, per resultar eficaços, tant amb el centre dreta com amb el centre esquerra. Perquè si no pacten amb ningú només seran marginals, i si només poden pactar amb un dels dos partits seran simplement fulanes.

A Catalunya tothom ha de tornar a la política, que vol dir a la realitat. Tothom menys el PSC, que en certa manera hi ha estat sempre, tot i que de vegades ha quedat una mica desenfocat. Tothom ha de tornar a partir de la realitat per plantejar els seus projectes, i tothom ha de fer mitjana amb el possibilisme, i no aquest idealisme barat que sempre ens ha dut a la frustració i a la ràbia. Catalunya necessita polítics normals. Catalunya necessita polítics previsibles, fins i tot grisos, que entenguin com som els catalans i quins són els nostres límits, i què estem disposats a assumir i no només a fer veure que assumim.

Daniel Sirera no té cap greuge acumulat, ni és una persona que hagi destacat per cap discurs o actuació que pugui causar un rebuig d’entrada contra ell. És intel·ligent que Feijóo l’hagi posat de candidat a Barcelona, i serà intel·ligent per part seva ser flexible per poder arribar a acords amb partits que fins ara han quedat fora del seu radar i del seu partit. El PP no té ni molt menys assegurada la majoria absoluta amb Vox al Congrés, i a més a més no són uns socis fiables per a governar. No perquè siguin d’extrema dreta, que no ho són, sinó perquè són extremadament antipolítics, com qualsevol populisme. Dels problemes que el PSOE ha tingut governant amb Podem, el PP n’hauria de fer alguna cosa més que llenya, i aprendre la lliçó fonamental del centre, de la moderació i de la prudència.

Subscriu-te per seguir llegint