Hi ha determinades coses sense les que no sé sortir de casa. No parlo del mòbil ni de la cartera. Parlo d’objectes, en principi superflus, sense els quals em sento com despullada. Les arracades i, sobretot, els anells. Solo portar-ne molts, a les dues mans. I de tant en tant, només de sortir al carrer tinc una sensació estranyíssima, com si trobés a faltar una part de mi. «Merda, m’he oblidat els anells». Em sento tan incòmoda que m’he acostumat a portar-ne algun al bolso per posar-me’l els dies que, per culpa de les presses, surto de casa amb els dits nusos.
Fa pocs dies vaig notar aquesta sensació de trobar a faltar una part de mi, però no va ser als dits, ni a les orelles. Va ser al canell esquerre. Anava pel carrer i, de sobte, vaig sentir que m’hi faltava alguna cosa. Una absència quasi dolorosa. Fa anys que no porto rellotge, però me n’estava fent falta un. I vaig saber de seguida quin era.
Vaig trucar a la Gemma: «Eh que tens el rellotge de la iaia? Si no el fas servir, et sabria greu deixar-me’l? Avui he sentit que l’havia de portar». La Gemma no m’hi posa cap problema i, un dia que quedem, me’l porta. És un Seiko gris platejat, amb una esfera perlada petita i molt senzilla, sense números: les dotze divisions horàries estan marcades amb una franja. La cadena em va a la mida, no cal afegir ni treure cap peça.
«Hi hauràs de posar piles», em diu la Gemma. Encara que és un rellotge d’aquells que es carreguen amb el pols (un misteri que no he entès mai), «no sé quants anys fa que no el porta ningú», afegeix. Me’l miro i li dic: «Però l’agulla dels segons bé que corre, ho veus?» Efectivament, l’agulla dels segons va fent voltes a la circumferència, incansable. Com pot ser? Faig girar la corona i ajusto l’hora: dos quarts de dotze del migdia. A veure què passa (a més del temps).
Passa que, al cap d’una estona, miro l’hora. Ja són tres quarts de tres? Doncs no. Tot just són dos quarts de dues. Ric. El rellotge de la iaia s’ha avançat. Potser aquesta és la velocitat a la que li passa el temps a ella, penso. No diuen sempre que l’eternitat passa en un instant?
Al vespre, al rellotge de la iaia ja és més de mitjanit. Encuriosida, cronometro quant triga l’agulla segundera a fer una volta a l’esfera: quaranta segons. Tinc un rellotge que se’m menja el 33% del temps! Torno a riure: sovint tinc aquesta sensació, que el temps passa més de pressa del que voldria, que em falten hores per fer-ho tot, que els minuts cauen a una velocitat més gran cada cop, que fa dos dies va ser Nadal i que en res ens plantarem a Setmana Santa.
Vaig pensar que l’hauria de portar a una rellotgeria perquè l’arreglessin, però després he decidit que no ho faré. Des que porto el Seiko no he tornat a sentir aquell buit anguniós al canell, i quan vull saber l’hora (la real, em refereixo) miro el mòbil. El rellotge de la iaia em serveix per recordar-me que el temps és relatiu. Però que sempre vola.
